Suchergebnisse

En qualsevol disciplina els canvis en el vocabulari són importants pel fet que hi ha una evolució en la disciplina mateixa. Pel que fa a la discapacitat i la diversitat funcional no només hi ha un canvi de paraules sinó un canvi conceptual que genera substitucions de vocabulari però no com a sinònims. Els canvis de paradigma als quals fem referència en la darrera dècada comencen a prendre rellevància a molts nivells, com l'acadèmic, el social i el polític, com si fossin un engranatge en què, quan hi ha canvis en una peça, convé també plantejar-los en les altres. Des d'aquest punt de vista alteracions de la concepció de discapacitat i diversitat funcional generen canvis significatius en la manera de generar serveis si calgués. Però a més adquireixen molta importància les novetats a nivell actitudinal i de relació que estableixen els professionals de l'educació social o del treball social sobre les persones amb diversitat funcional. ; In any discipline, changes in terminology are important to the extent that there is an evolution in that field. In the case of disability and functional diversity there is not simply a change of words but a conceptual shift that has generated substitutions of vocabulary in which the new terms are not synonymous with those they have replaced. The paradigm shifts over the last decade to which we are referring here are beginning to have an impact on many levels, not least the academic, social and political, and as with any complex mechanism, the change of one part posits the need for changes in the others. From this point of view these shifts in the conception of disability and functional diversity are engendering significant changes in the way that services are generated. At the same time a good deal of importance attaches to new developments at the attitudinal and relational level established by professionals in social education and social work with regard to people with functional diversity. ; En cualquier disciplina los cambios en el vocabulario son importantes en cuanto a que hay una evolución en ella. En la cuestión de la discapacidad y la diversidad funcional no solamente hay un cambio de palabras sino un cambio conceptual que genera sustituciones de vocabulario pero no como sinónimos. Los cambios de paradigma a los que hacemos referencia en la última década empiezan a tomar relevancia a muchos niveles como el académico, el social y el político como si fueran un engranaje que en cuanto hay cambios en una pieza conviene también plantearlos en las otras. Desde este punto de vista estas alteraciones de la concepción de discapacidad y la diversidad funcional generan cambios significativos en la manera de generar servicios si hicieran falta. Pero además adquieren mucha importancia las novedades a nivel actitudinal y de relación que establecen los profesionales de la educación social o del trabajo social sobre las personas con diversidad funcional.

El ensayo examina tres aspectos de la decapitación de Luis XVI para demostrar como ésta simbolizó una transformación del principio de legitimidad política, a la vez que impactó en el desarrollo de las concepciones modernas de justicia formal y justicia sustantiva. La decapitación es considerada una metáfora de la transferencia de soberanía del rey a la ciudadanía, y es analizada poniendo énfasis en los discursos convencionales de Saint Just y Condorcet, y sus distintas concepciones de legalidad y legitimidad. Estas dos líneas de pensamiento son posteriormente analizadas como el fundamento de dos de las tendencias surgidas de la Revolución Francesa: los derechos humanos y el totalitarismo en sus versiones modernas. ; Th is essay examines three aspects of the beheading of king Louis XVI to show how it symbolized the transformation of the legitimacy principle of the body politic, and the development of modern formal and substantive justice. Th e beheading is seen as a metaphor of the transference of sovereignty from the king to the people. Louis Capet's is analyzed focusing on the speeches of Saint Just and Condorcet, and their opposing conceptions of legality and legitimacy. Th ese two threads are considered as fundamentals of two of the trends developed as part of the legacy of the French Revolution: the modern approach to human rights and totalitarianism.

The 14th century has traditionally been considered a century of crisis, unrest and political breakdown around Europe, given the preponderance of wars, civil clashes and skirmishes with external enemies. In the Kingdom of Valencia, too, we can find these constant struggles for land and power, yet at the same time, just like all over Europe, we can also witness the gradual growth of the institutions of administration, governance and justice spearheaded by the Crown and the different political actors. Indeed, this process of political development did not preclude violence, but it did establish the foundations of a powerful institutional system which gained ground throughout the 15th century. ; Tradicionalment s'ha considerat el segle xiv com una centúria de crisi, desordre i descomposició política a escala europea, atesa la preponderància de les guerres i els enfrontaments civils o contra enemics externs. Al regne de València, en efecte, també es comprova aquella presència constant de les lluites pel territori i pel poder, però alhora, com també arreu d'Europa, es pot observar un progressiu creixement de les institucions d'administració, govern i justícia impulsades per la Corona i pels diversos actors polítics. De fet, aquest procés de desenvolupament polític no evità la violència, però establí les bases del poderós entramat institucional que es consolidà al llarg del segle xv.

Entre agosto y septiembre de 1991, los Países Bálticos forzaron su ruptura con la Unión Soviética, pocos meses antes de que ésta se desintegrara totalmente. A partir de ese momento, la recuperación de su independencia y soberanía nacional -fraguada por primera vez en la época de entreguerras y frustrada por el pacto germano-soviético de 1939-, así como la consolidación de la democracia y el Estado de Derecho y la economía social de mercado, fue de la mano de su aspiración de integración en la Unión Europea y en la Organización del Tratado del Atlántico Norte. Después de más de una década de grandes transformaciones, tanto políticas como socioeconómicas, los tres Países Bálticos -Lituania, Estonia y Letonia- han logrado cumplir con éxito aquellos dos objetivos fundamentales para su futuro en paz, libertad, prosperidad y seguridad en el siglo XXI: el «retorno a Europa» en el marco de la Unión Europea y su vinculazión a la alianza militar euroatlántica dentro de la OTAN. ; Between August and September 1991, the Baltic States forced their break with the USSR, just a few months before the latter disintegrated. From that moment on, the recovery of national independence and sovereignty – first established during the inter-war period only to be thwarted by the pact between Germany and the Soviet Union in 1939 – as well as the consolidation of democracy, the rule of law and a market economy, were given impetus by their desire to join the European Union and the North Atlantic Treaty Organization. After more than a decade of major transformations, both political and socio-economic in nature, the three Baltic States – Lithuania, Estonia and Latvia – have successfully achieved the two fundamental prerequisites for a future of peace, liberty, prosperity and security in the twenty-first century: their «return to Europe» as members of the European Union and their link with the Euro-Atlantic military alliance as members of NATO. ; El presente trabajo se inscribe en un proyecto de investigación (realizado conjuntamente con el prof. Dr. Ricardo Martín de la Guardia) sobre el ideal europeísta y su influencia en los países de la antigua Europa del Este en el camino de éstos hacia su integración en la Unión Europea. Dicho proyecto de investigación ha sido apoyado por el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte mediante la vinculación del autor como «Salvador de Madariaga Fellow» al Instituto Universitario Europeo de Florencia en los años 1999 y 2003 (para este último año: Resolución de 28 de marzo de 2003, BOE 15 de abril de 2003).

La UE es troba a les portes d'una ampliació que comportarà la incorporació de deu noves llengües oficials, moltes de les quals amb unes dimensions demogràfiques i una vitalitat cultural inferiors a la llengua catalana. L'article comenta que la situació actual del català a la UE és injustificable i escandalosa i que ho resultarà encara més després de l'ampliació. La previsible modificació del règim lingüístic de la UE tendirà a la reducció de les llengües de treball per raons d'eficiència, però l'ampliació de les llengües oficials hauria de permetre incloure-hi llengües com la catalana, que ja són oficials en el seu territori. Tampoc hi ha cap raó perquè el català resulti exclòs dels programes lingüístics europeus, en els quals participen fins i tot llengües de països externs a la UE. Les comunitats lingüístiques amb poders legislatius han de poder regular l'ús públic de les llengües en el seu espai igual que els estats; altrament la mateixa UE indica que sols la independència política garanteix un tracte igualitari. ; The EU is about to enter into an expansion that will mean the incorporation of 10 new official languages, many of which have a lesser demographic dimension and cultural vitality than Catalan. This article comments that the current situation of Catalan in the EU is unjustifiable, scandalous even, and will be even more so following amplification. The foreseeable modification of the EU's linguistic regime will tend towards the reduction of the working languages for reasons of efficiency, but the amplification of its official languages should permit the inclusion of languages like Catalan, which are official in their own territories. Nor is there any reason why Catalan should be excluded from European linguistic programs which are participated in even by the languages of countries outside the EU. Linguistic communities with legislative powers should be able to regulate the public use of languages in their territory just as states do; furthermore, the EU itself indicates that only political independence guarantees equal treatment. ; La UE es troba a les portes d'una ampliació que comportarà la incorporació de deu noves llengües oficials, moltes de les quals amb unes dimensions demogràfiques i una vitalitat cultural inferiors a la llengua catalana. L'article comenta que la situació actual del català a la UE és injustificable i escandalosa i que ho resultarà encara més després de l'ampliació. La previsible modificació del règim lingüístic de la UE tendirà a la reducció de les llengües de treball per raons d'eficiència, però l'ampliació de les llengües oficials hauria de permetre incloure-hi llengües com la catalana, que ja són oficials en el seu territori. Tampoc hi ha cap raó perquè el català resulti exclòs dels programes lingüístics europeus, en els quals participen fins i tot llengües de països externs a la UE. Les comunitats lingüístiques amb poders legislatius han de poder regular l'ús públic de les llengües en el seu espai igual que els estats; altrament la mateixa UE indica que sols la independència política garanteix un tracte igualitari.

Las políticas culturales se han institucionalizado sobre la idea de la cultura como sustantivo, como objeto, incluso como esencia de un grupo o colectivo. Si bien el modelo de democratización de la cultura continúa como núcleo de las políticas culturales, se vuelve evidente la caducidad de buena parte de los principios de una política centrada en el acceso a la oferta cultural. Los problemas a los que las políticas públicas se enfrentan resultan cada vez más complejos, inciertos y con más riesgos incorporados. Suponen un nuevo reto para la legitimidad de las instituciones culturales en su rol de intermediación tradicional. En este contexto, los bienes comunes (commons) emergen no sólo como concepto analítico sino como herramientas de acción política, social y legal. Los bienes comunes no son simplemente objetos o espacios, sino complejos sistemas de gestión de recursos con comunidades y normas que permiten su sostenibilidad. Este artículo plantea como hipótesis la posibilidad de que las políticas culturales reconozcan la cultura no sólo como sustantivo sino también como adjetivo (lo cultural). ¿Qué implica concebir las políticas culturales como políticas de los bienes comunes? ¿Cuáles son las diferencias principales en lo que se refiere al modelo de políticas de acceso a la cultura? ¿Puede un cambio de modelo derivar en la desresponsabilización de las políticas públicas en el ámbito de la cultura? ; Les polítiques culturals s'han institucionalitzat sobre la idea de la cultura com a substantiu, com a objecte, fins i tot com a essència d'un grup o col·lectiu. Tot i que el model de democratització de la cultura continua com a nucli de les polítiques culturals, es torna evident la caducitat de bona part dels principis d'una política centrada a l'accés a l'oferta cultural. Els problemes a què les polítiques públiques s'enfronten resulten cada vegada més complexos, incerts i amb més riscos incorporats. Suposen un nou repte per a la legitimitat de les institucions culturals en el seu rol d'intermediació tradicional. En aquest context, els béns comuns (commons) emergeixen no sols com a concepte analític sinó com a eines d'acció política, social i legal. Els béns comuns no són simplement objectes o espais sinó complexos sistemes de gestió de recursos amb comunitats i normes que permeten la seua sostenibilitat. Aquest article planteja com a hipòtesi la possibilitat que les polítiques culturals reconeguen la cultura no sols com a substantiu sinó també com a adjectiu (allò cultural). Què implica concebre les polítiques culturals com a polítiques dels béns comuns? Quines són les diferències principals en relació al model de polítiques d'accés a la cultura? Pot un canvi de model derivar en la desresponsabilització de les polítiques públiques en l'àmbit de la cultura? ; Cultural policies have been institutionalised around the idea of culture as a noun, as an object, and even as the essence of a group or collective. While the model of the democratisation of culture remains at the heart of cultural policies, the temporary nature of many of the principles of a policy focused on access to cultural activities is becoming apparent. The problems faced by public policies are increasingly complex, uncertain and involve more and more risks. They pose a new challenge to the legitimacy of cultural institutions in their traditional role of intermediation. In this context, the commons are not merely an analytical concept, but are also tools for political, social and legal action. They are not just objects or spaces, but also complex systems for resource management with communities and rules that allow their sustainability. This article considers the hypothesis of the possibility of cultural policies recognising culture not only as a noun but as an adjective (the cultural). What does conceiving of cultural policies in terms of policies of the commons entail? What are the main differences in the model of policies for access to culture? Can a change of model lead to the removal of responsibility from public policies in the field of culture?