El objetivo central del estudio es tratar de averiguar si existen diferencias significativas entre los países miembros de la Unión Europea y los candidatos desde una perspectiva novedosa: los medios de comunicación y la publicidad. De esta forma, mediante el análisis descriptivo y el de conglomerados jerárquicos se comprueba la coherencia entre los resultados que se obtienen de este análisis y los requisitos para formar parte de la Unión. Los primeros análisis corroboran las evaluaciones efectuadas a los países candidatos y resoluciones de la Comisión. Todo ello conduce a motivar un debate sobre las implicaciones sociales y económicas, que no creativas ni éticas, del mercado publicitario y de medios en el contexto de la Unión Europea. ; The main objective of the study is to try to find out if significant differences between the member countries of the European Union and the candidate ones from a novel perspective: the mass media and the publicity. Thus, by means of the descriptive analysis and the one of hierarchic conglomerates it is verified the coherence between the results and the requirements to comprise of the union. The first analyses corroborate the evaluations to the candidates countries and the resolutions of the European Commission. Al! it leads to motivate a debate on the social and economic implications, that non-creative nor ethical, of the advertising market and means in the context of the European Union.
Les intervencions destinades a les persones sense llar han de promoure la qualitat de vida. La planificació centrada en la persona aporta instruments específics per a mesurar-la. L'Escala GENCAT de Qualitat de Vida s'ha utilitzat per analitzar diferències en funció de les característiques i la cronicitat de la situació d'estar sense llar. Els resultats palesen baixos nivells en la majoria de les dimensions, especialment entre les dones, les persones de més edat i d'origen comunitari. ; Interventions oriented towards homeless people should seek to enhance their quality of life, and person-centred planning provides specific tools with which to measure that quality. The GENCAT Quality of Life Scale has been used to analyze differences in terms of the characteristics and chronicity of the homeless person's situation. Application of the scale shows low levels in most areas, especially for women, for older people and for people from other countries of the European Union. ; Las intervenciones destinadas a las personas sin hogar deben promover la calidad de vida. La planificación centrada en la persona aporta instrumentos específicos para medirla. La Escala GENCAT de Calidad de Vida se ha utilizado para analizar diferencias en función de las características y la cronicidad de la situación de sin hogar. Los resultados manifiestan bajos niveles en la mayoría de las dimensiones, especialmente entre las mujeres, las personas de más edad y de origen comunitario
This article compares three small, stateless, city-regional nation cases of Scotland, Catalonia, and the Basque Country after September 2014. Since the referendum on Scottish independence, depending on its unique context, each case has engaged differently in democratic and deliberative experimentation on the «right to decide» its future beyond its referential (pluri)nation(al)- states in the UK and Spain. Most recently, the Brexit referendum has triggered a deeper debate on how regional and political demands by these cases could re-scale the fixed (pluri)nation(al)-states' structures while even directly advocating for some sort of «Europeanization». Based on a broader research programme on comparing city-regional cases titled «Benchmarking City-Regions», this paper argues that the differences in each of these three cases are noteworthy. Yet, even more substantial are their diverse means of accommodating smart devolutionary strategic pathways of self-determination through political innovation processes among pervasive metropolitanisation responses to a growing «post-national urbanity» pattern in the European Union. Thus, the paper examines: To what extent are the starting points of the levels of «smart devolution» for each case similar? What are the potential political scenarios for these cases as a result of the de- or recentralisation strategies of their referential (pluri)nation(al)-states? What are the most relevant distinct strategic political innovation processes in each case? Ultimately, this paper aims to benchmark how Scotland, Catalonia, and the Basque Country are strategically moving forward beyond their referential (pluri)nation(al)-states in such a new European geopolitical pattern we can call «post-national urbanity» by formulating devolution, and even independence, in unique metropolitan terms.
El TJUE ha ido desarrollando una relevante jurisprudencia sobre el principio general de igualdad de trato, centrada principal, aunque no exclusivamente, en alguna de sus manifestaciones específicas, como la edad, y que se ha caracterizado por ofrecer una interpretación amplia y generosa de dicho principio, reforzando su alcance y contenido normativo. Esta doctrina jurisprudencial ha desempeñado un papel impulsor de la acción de la Unión en aquellos ámbitos competenciales donde habitualmente opera el principio de igualdad de trato, como la política social y la política de empleo. Ahora bien, esta tutela judicial de la igualdad de trato se funda en una jerarquía de motivos discriminatorios que tiene su origen en una opción del legislador de la Unión y que se proyecta tanto en el distinto alcance material de las discriminaciones prohibidas como en los diferentes niveles de justificación de las diferencias de trato admisibles. ; The ECJ has developed significant case-law on the general principle of equal treatment, this being chiefly focused, although not exclusively, on some of its particular aspects, such as age. The said case-law is characterized for its wide and generous interpretation of the aforementioned principle, having reinforced its regulatory scope and content. This case-law has given impetus to EU's action in those competence scopes where the principle of equal treatment applies, such as in social and employment policies. However, the legal protection of equal treatment is founded on a hierarchy of discrimination grounds reliant on a choice made by EU's lawmaker, which is reflected at both the various material scopes of prohibited discriminations and the various levels of justification of those differences in treatment which are admissible. ; El presente trabajo se encuadra dentro del Proyecto de investigación financiado por el Ministerio de Ciencia e Innovación «La 'política mediterránea' de la UE en perspectiva: el Proceso de Barcelona, la Unión para el Mediterráneo y los intereses españoles», Código DER2009-14238-C02-01.
La gestió de la diversitat religiosa és una política estratègica en la qual ens hi juguem bona part del nostre futur. Una política que, més enllà de les legítimes diferències polítiques, s'ha de fonamentar en dos objectius bàsics: garantir el dret al ple exercici de la llibertatreligiosa i el manteniment de la cohesió. Per aconseguir aquests objectius cal desenvolupar i estendre una nova mirada cap a la diversitat religiosa basada en el coneixementd'aquesta diversitat, en la implementació del marc legal existent i en una voluntat de crear llaços entre els diferents sectors socials. Aquesta nova mirada no es pot circumscriure a l'àmbit de les administracions, sinó que cal que arribi al conjunt de la societat ; The treatment of religious diversity is a strategic policy area in which a significant part of our future is at stake, and an area of strategicconcern that, above and beyond legitimate political differences, must be focused on two basic objectives: the guaranteeing of the right to the full exercise of religious freedom and the maintenance of cohesion. In order to achieve these objectives it is necessary to develop and disseminate a new approach to religious diversity based on knowledge and understanding of this diversity, the implementation of the existing legal framework and a willingness to for ge links between different sectors of the social fabric, and this new approach must not be confined to the realms of public administration, but must extend to take in the whole of society. ; La gestión de la diversidad religiosa es una política estratégica en la que nos jugamos buena parte de nuestro futuro. Una política que, más allá de las legítimas diferencias políticas, debe fundamentarse en dos objetivos básicos: garantizar el derecho al pleno ejercicio de la libertad religiosa y el mantenimiento de la cohesión. Para conseguir estos objetivos es necesario desarrollar y extender una nueva mirada hacia la diversidad religiosa basada en el conocimiento de esta diversidad, en la implementación del marco legal existente y en una voluntad de crear lazos entre los diferentes sectores sociales. Estanueva mirada no se puede circunscribir al ámbito de las administraciones, sino que debe llegar al conjunto de la sociedad.
Les protestes socials esdevingudes en nombrosos països durant els últims tres anys –des de Tunísia i l'anomenada "Primavera àrab" fins a les recents mobilitzacions a Turquia o Brasil– han fet aflorar un debat sobre la possible dimensió global i transestatal de totes elles. El present article pretén realitzar una aproximació descriptiva i analítica a aquest intens cicle de protestes, reflexionant sobre les diferències i similituds existents entre elles, el paper que Internet i les xarxes socials han tingut en el curs de les diferents mobilitzacions o, entre altres aspectes, el repertori d'accions que han emprat. Més enllà d'aquests trets compartits o no, l'article mira d'emfasitzar la importància d'entendre aquest cicle de mobilitzacions com un procés de repolitització social que combina les contradiccions i conflictes locals de cada context en particular amb l'aparent existència d'una demanda global per major democratització política, regeneració institucional, justícia social i reapropiació d'allò comú. ; The social protests that have take place in many countries over the past three years - from Tunisia and the so-called Arab Spring to the recent protests in Turkey and Brazil - have given rise to a debate about the possible global and transnational dimension they may have. This paper sets out to develop a descriptive and analytical approach to this intense cycle of protests, reflecting on the differences and similarities between all of them, the role that the Internet and social networks have had in the course of the different demonstrations and, among other things, the repertoire of actions that have been used. Beyond these shared traits, the paper seeks to emphasize the importance of understanding this cycle of mobilization as a social re-politicization process that combines local contradictions and conflicts of each particular context with the apparent existence of a global demand for greater political democratization, institutional regeneration, social justice and reappropriation of the common. ; Las protestas sociales acaecidas en numerosos países durante los últimos tres años –desde Túnez y la llamada "Primavera árabe" hasta las recientes movilizaciones en Turquía o Brasil– han hecho aflorar un debate sobre la posible dimensión global y transestatal de todas ellas. El presente artículo pretende realizar una aproximación descriptiva y analítica a este intenso ciclo de protestas, reflexionando sobre las diferencias y similitudes existentes entre todas ellas, el papel que Internet y las redes sociales han tenido en el curso de las diferentes movilizaciones o, entre otros aspectos, el repertorio de acciones que han utilizado. Más allá de estos rasgos compartidos o no, el artículo trata de enfatizar la importancia de entender este ciclo de movilizaciones como un proceso de repolitización social que combina las contradicciones y conflictos locales de cada contexto en particular con la aparente existencia de una demanda global por mayor democratización política, regeneración institucional, justicia social y reapropiación de lo común.
Objectiu: es fa un estudi exploratori que analitza la concessió dels Premis Nacionals d'Investigació a Espanya, des de la seva creació (1982) fins al 2019 i des de la perspectiva de gènere, amb la finalitat d'identificar possibles diferències i similituds entre els guardons a homes i dones. Metodologia: aquest estudi descriptiu-comparatiu considera els indicadors següents relacionats amb els premis: denominació, àrea, premiat o premiada, sexe i quantia econòmica. Aquesta anàlisi de contingut es complementa amb l'estudi de la presència a Google Acadèmic d'aquelles persones que han rebut els premis per conèixer-ne l'abast, la visibilitat i la repercussió, mitjançant els indicadors següents: presència, citacions, índex h i índex i10 a Google Scholar. Resultat: els resultats demostren el manteniment d'una bretxa de gènere molt acusada en ambdues dimensions al llarg del temps. Dels 113 premis concedits, 102 (92,3 %) han anat a parar a homes, mentre que 11 (9,7 %) ho han fet a dones. Es comptabilitzen 1.340.649 citacions totals (4,7 % dones). Els resultats apunten cap a una infrarepresentació de les dones en el repartiment històric dels premis, encara que, en relacionar les dades amb la visibilitat a Google Scholar, s'obtenen dades esperançadores pel que fa a la difusió de la investigació feta per dones. ; Objetivo: se realiza un estudio exploratorio que analiza la concesión de los Premios Nacionales de Investigación en España, desde su creación (1982) hasta 2019 y desde la perspectiva de género, con el fin de identificar posibles diferencias y similitudes entre los galardones a hombres y mujeres. Metodología: este estudio descriptivo-comparativo considera los siguientes indicadores relacionados con los premios: denominación, área, premiado o premiada, sexo y cuantía económica. Dicho análisis de contenido se complementa con el estudio de la presencia en Google Académico de quienes han recibido los premios para conocer su alcance, visibilidad y repercusión, mediante los siguientes indicadores: presencia, citas, índice h e índice i10 en Google Scholar. Resultado: los resultados demuestran el mantenimiento de una brecha de género muy acusada en ambas dimensiones, a lo largo del tiempo. De los 113 premios concedidos, 102 (92,3 %) han ido a parar a hombres, mientras que 11 (9,7 %) a mujeres. Se contabilizan 1.340.649 citas totales (4,7 % mujeres). Los resultados apuntan a una infrarrepresentación de las mujeres en el reparto histórico de los premios, si bien, al relacionar los datos con la visibilidad en Google Scholar, se obtienen datos esperanzadores en lo que a la difusión de la investigación realizada por mujeres se refiere. ; Objective. This study analyses the history of the "Premios Nacionales de Investigación", a suite of awards for scientific research organised by the Spanish government, from the creation of the first awards in 1982 to 2019 and from the perspective of gender, in order to identify differences and similarities between the awards given to men and to women. Methodology. The study describes and compares the awards using the five indicators award name, area of research, recipient, recipient gender and award money. To determine the scope, visibility and impact of the awards, the study also examines the award winners' presence in Google Scholar using the four indicators presence, citations, h-index and i10-index. Results. The overall results reveal a persistent and pronounced gender gap. Of the 113 awards granted in the period under study, 102 (92.3%) went to men, and of the 1,340,649 citations counted in Google Scholar, only 4.7% were of women authors. The study concludes that women are clearly under-represented in Spain's national awards for scientific research, although when the data are related to visibility in Google Scholar, the results regarding the dissemination of research by women is more promising.
Las políticas culturales se han institucionalizado sobre la idea de la cultura como sustantivo, como objeto, incluso como esencia de un grupo o colectivo. Si bien el modelo de democratización de la cultura continúa como núcleo de las políticas culturales, se vuelve evidente la caducidad de buena parte de los principios de una política centrada en el acceso a la oferta cultural. Los problemas a los que las políticas públicas se enfrentan resultan cada vez más complejos, inciertos y con más riesgos incorporados. Suponen un nuevo reto para la legitimidad de las instituciones culturales en su rol de intermediación tradicional. En este contexto, los bienes comunes (commons) emergen no sólo como concepto analítico sino como herramientas de acción política, social y legal. Los bienes comunes no son simplemente objetos o espacios, sino complejos sistemas de gestión de recursos con comunidades y normas que permiten su sostenibilidad. Este artículo plantea como hipótesis la posibilidad de que las políticas culturales reconozcan la cultura no sólo como sustantivo sino también como adjetivo (lo cultural). ¿Qué implica concebir las políticas culturales como políticas de los bienes comunes? ¿Cuáles son las diferencias principales en lo que se refiere al modelo de políticas de acceso a la cultura? ¿Puede un cambio de modelo derivar en la desresponsabilización de las políticas públicas en el ámbito de la cultura? ; Les polítiques culturals s'han institucionalitzat sobre la idea de la cultura com a substantiu, com a objecte, fins i tot com a essència d'un grup o col·lectiu. Tot i que el model de democratització de la cultura continua com a nucli de les polítiques culturals, es torna evident la caducitat de bona part dels principis d'una política centrada a l'accés a l'oferta cultural. Els problemes a què les polítiques públiques s'enfronten resulten cada vegada més complexos, incerts i amb més riscos incorporats. Suposen un nou repte per a la legitimitat de les institucions culturals en el seu rol d'intermediació tradicional. En aquest context, els béns comuns (commons) emergeixen no sols com a concepte analític sinó com a eines d'acció política, social i legal. Els béns comuns no són simplement objectes o espais sinó complexos sistemes de gestió de recursos amb comunitats i normes que permeten la seua sostenibilitat. Aquest article planteja com a hipòtesi la possibilitat que les polítiques culturals reconeguen la cultura no sols com a substantiu sinó també com a adjectiu (allò cultural). Què implica concebre les polítiques culturals com a polítiques dels béns comuns? Quines són les diferències principals en relació al model de polítiques d'accés a la cultura? Pot un canvi de model derivar en la desresponsabilització de les polítiques públiques en l'àmbit de la cultura? ; Cultural policies have been institutionalised around the idea of culture as a noun, as an object, and even as the essence of a group or collective. While the model of the democratisation of culture remains at the heart of cultural policies, the temporary nature of many of the principles of a policy focused on access to cultural activities is becoming apparent. The problems faced by public policies are increasingly complex, uncertain and involve more and more risks. They pose a new challenge to the legitimacy of cultural institutions in their traditional role of intermediation. In this context, the commons are not merely an analytical concept, but are also tools for political, social and legal action. They are not just objects or spaces, but also complex systems for resource management with communities and rules that allow their sustainability. This article considers the hypothesis of the possibility of cultural policies recognising culture not only as a noun but as an adjective (the cultural). What does conceiving of cultural policies in terms of policies of the commons entail? What are the main differences in the model of policies for access to culture? Can a change of model lead to the removal of responsibility from public policies in the field of culture?
En aquest article s'analitza la dinàmica de resistència i normalització en la cultura catalana contemporània a través de l'estudi de cas de la nova versió d'una obra de creació col·lectiva d'Els Joglars. L'obra en qüestió, El Nacional, es va representar per primera vegada l'any 1993 com a resposta als canvis en el panorama de la producció teatral contemporània, marcat per una creixent intervenció política en l'àmbit de la cultura. En concret, l'obra presentava un desafiament a la visió monumental d'un Teatre Nacional de Catalunya a través del compromís permanent amb un teatre nacional català alternatiu fonamentat en l'exploració creativa de la identitat en la representació teatral. El Nacional, que ha tornat als escenaris com a part de la celebració del cinquantè aniversari de la fundació d'Els Joglars, s'ha presentat explícitament com una clarivident exploració de les condicions i la necessitat d'una cultura de la resistència, capaç de mantenir-se ferma davant de la tendència normalitzadora del poder polític i econòmic. No obstant això, tant el discurs sobre allò nacional en què s'ha inserit l'obra com l'enfocament arqueològic, particularment evident, d'aquesta nova versió substitueixen l'estètica (i l'ètica) més translacional que va ser el segell distintiu de les creacions col·lectives pròpies dels Joglars per un tipus de representació més compromesa amb la repetició i la reinscripció, que dóna com a resultat la reproducció i la fetitxització dels estereotips del fet diferencial català. ; This article explores the dynamics of resistance and normalization in contemporary Catalan culture through a case study of the recent revival of a devised performance by Els Joglars. The play in question, El Nacional, was first performed in 1993 as a response to the changing landscape of contemporary theatrical production, shaped by increasing political intervention in the cultural field. In particular, it presented a challenge to the monumental vision of a Teatre Nacional de Catalunya through continuing commitment to an alternative Catalan national theatre based on the creative exploration of identity in performance. Revived as part of Joglars' celebration of the 50th anniversary of their foundation, El Nacional has been explicitly presented as a prescient exploration of the conditions and need for a culture of resistance, capable of standing against the normalising tendencies of political and economic power. However, both the discourses of the national in which the play has been reinserted and the particularly overt archaeological focus with which it has been re-enacted, replace the more translational aesthetics (and ethics) that were the hallmark of Joglars' devised practice with a performance style more committed to repetition and reinscription, resulting in the reproduction and fetishization of stereotypes of Catalan difference. ; En este artículo se analiza la dinámica de resistencia y normalización en la cultura catalana contemporánea a través del estudio de caso de la nueva versión de una obra de creación colectiva de Los Joglars. La obra en cuestión, El Nacional, se representó por primera vez en 1993 como respuesta a los cambios en el panorama de la producción teatral contemporánea, marcado por una creciente intervención política en el ámbito de la cultura. En concreto, la obra presentaba un desafío a la visión monumental de un Teatro Nacional de Cataluña a través del compromiso permanente con un teatro nacional catalán alternativo fundado en la exploración creativa de la identidad en la representación teatral. El Nacional, que ha vuelto a los escenarios como parte de la celebración del quincuagésimo aniversario de la fundación de Els Joglars, se ha presentado explícitamente como una clarividente exploración de las condiciones y la necesidad de una cultura de la resistencia, capaz de mantenerse firme ante la tendencia normalizadora del poder político y económico. Sin embargo, tanto el discurso sobre lo nacional en el que se ha insertado la obra como el enfoque arqueológico, particularmente evidente, de esta nueva versión sustituyen la estética (y la ética) más translacional que fue el sello distintivo de las creaciones colectivas propias de Els Joglars por un tipo de representación más comprometida con la repetición y la reinscripción, que da como resultado la reproducción y la fetichización de los estereotipos del hecho diferencial catalán.
En aquest article s'analitza la dinàmica de resistència i normalització en la cultura catalana contemporània a través de l'estudi de cas de la nova versió d'una obra de creació col·lectiva d'Els Joglars. L'obra en qüestió, El Nacional, es va representar per primera vegada l'any 1993 com a resposta als canvis en el panorama de la producció teatral contemporània, marcat per una creixent intervenció política en l'àmbit de la cultura. En concret, l'obra presentava un desafiament a la visió monumental d'un Teatre Nacional de Catalunya a través del compromís permanent amb un teatre nacional català alternatiu fonamentat en l'exploració creativa de la identitat en la representació teatral. El Nacional, que ha tornat als escenaris com a part de la celebració del cinquantè aniversari de la fundació d'Els Joglars, s'ha presentat explícitament com una clarivident exploració de les condicions i la necessitat d'una cultura de la resistència, capaç de mantenir-se ferma davant de la tendència normalitzadora del poder polític i econòmic. No obstant això, tant el discurs sobre allò nacional en què s'ha inserit l'obra com l'enfocament arqueològic, particularment evident, d'aquesta nova versió substitueixen l'estètica (i l'ètica) més translacional que va ser el segell distintiu de les creacions col·lectives pròpies dels Joglars per un tipus de representació més compromesa amb la repetició i la reinscripció, que dóna com a resultat la reproducció i la fetitxització dels estereotips del fet diferencial català. ; This article explores the dynamics of resistance and normalization in contemporary Catalan culture through a case study of the recent revival of a devised performance by Els Joglars. The play in question, El Nacional, was first performed in 1993 as a response to the changing landscape of contemporary theatrical production, shaped by increasing political intervention in the cultural field. In particular, it presented a challenge to the monumental vision of a Teatre Nacional de Catalunya through continuing commitment to an alternative Catalan national theatre based on the creative exploration of identity in performance. Revived as part of Joglars' celebration of the 50th anniversary of their foundation, El Nacional has been explicitly presented as a prescient exploration of the conditions and need for a culture of resistance, capable of standing against the normalising tendencies of political and economic power. However, both the discourses of the national in which the play has been reinserted and the particularly overt archaeological focus with which it has been re-enacted, replace the more translational aesthetics (and ethics) that were the hallmark of Joglars' devised practice with a performance style more committed to repetition and reinscription, resulting in the reproduction and fetishization of stereotypes of Catalan difference. ; En este artículo se analiza la dinámica de resistencia y normalización en la cultura catalana contemporánea a través del estudio de caso de la nueva versión de una obra de creación colectiva de Los Joglars. La obra en cuestión, El Nacional, se representó por primera vez en 1993 como respuesta a los cambios en el panorama de la producción teatral contemporánea, marcado por una creciente intervención política en el ámbito de la cultura. En concreto, la obra presentaba un desafío a la visión monumental de un Teatro Nacional de Cataluña a través del compromiso permanente con un teatro nacional catalán alternativo fundado en la exploración creativa de la identidad en la representación teatral. El Nacional, que ha vuelto a los escenarios como parte de la celebración del quincuagésimo aniversario de la fundación de Els Joglars, se ha presentado explícitamente como una clarividente exploración de las condiciones y la necesidad de una cultura de la resistencia, capaz de mantenerse firme ante la tendencia normalizadora del poder político y económico. Sin embargo, tanto el discurso sobre lo nacional en el que se ha insertado la obra como el enfoque arqueológico, particularmente evidente, de esta nueva versión sustituyen la estética (y la ética) más translacional que fue el sello distintivo de las creaciones colectivas propias de Els Joglars por un tipo de representación más comprometida con la repetición y la reinscripción, que da como resultado la reproducción y la fetichización de los estereotipos del hecho diferencial catalán.
Production of INCASI Project H2020-MSCA-RISE-2015 GA 691004 ; En el marco de nuestras investigaciones la figura del emprendedor y sus modulaciones aparecían como significante relevante en las enunciaciones de los agentes entrevistados y en el material textual-digital que circulaba por los espacios de recreación y entretenimiento examinados. Por tal motivo, el presente artículo ahonda en las las dinámicas de este particular estilo de vida a través de un análisis de las perfomances y prácticas de los dueños y trabajadores de salones infantiles y gimnasios de fitness. En función de ello, en la introducción se ofrece una contextualización espacio-temporal del escenario político y económico donde se desarrollaron los servicios que constituyeron nuestros casos de estudio. Seguidamente se presentan algunas tramas conceptuales que atribuimos al estilo emprendedor, y luego pasamos a estudiar las dinámicas culturales e históricas a través de las cuales estos emprendimientos se configuraron como espacios para cultivar el cuerpo y la alegría de un público que hemos identificado como clase media argentina. El enfoque privilegió las regularidades emergentes de la puesta en relación de ambos casos, no obstante también destaca las particularidades que constituían los órdenes simbólicos de cada dispositivo cultural. En sus semejanzas y diferencias, los casos analizados han permitido observar cómo se formaba un ejército de virtuosos emprendedores cotidianos, generalmente jóvenes, que debían tener «actitud» y emplear toda su creatividad para cultivar un estilo de vida en pos de su reproducción económica y social. Emprender «como estilo de vida» suponía tener «actitud». ; Within the framework of our research, the entrepreneur and variations on this concept emerged as a meaningful theme in agents' statements, and in the textual-digital material circulated in the recreation and entertainment spaces we surveyed. That is why this paper delves into the actions of the lifestyle through an analysis of the performances and practices of owners and workers in children's party venues, and in fitness gyms. The paper's introduction offers a spatio-temporal contextualisation of the political and economic scenario in which the services covered by our case studies were supplied. We go on to present some conceptual plots that we attribute to the entrepreneurial lifestyle and then proceed to examine the cultural and historical dynamics through which these businesses were set up as places for cultivating both bodily well-being and joyfulness - things with which part of Argentina's middle class identifies. While our approach stresses emerging patterns linking both cases, it also highlights the special factors shaping the symbolic features of each cultural facility. The similarities and differences found between the two cases revealed how a host of entrepreneurs (usually young people) is spawned. These youngsters need certain attitudes and creative skills so that they can pursue their social and financial goals. Entrepreneurship as a lifestyle presupposes certain attitudes. ; En el marc de les nostres investigacions, la figura de l'emprenedor i les modulacions d'aquesta emergien com a significant rellevant en les enunciacions dels agents entrevistats i en el material textual i digital que circula pels espais de recreació i entreteniment rellevats. Per això, aquest article aprofundeix en les operatòries d'aquest estil de vida particular per mitjà d'una anàlisi de les performances i les pràctiques dels propietaris i treballadors de sales d'entreteniment infantil i gimnasos de fitness. Així doncs, en la introducció, s'ofereix una contextualització espaciotemporal de l'escenari polític i econòmic en què es desenvolupen els serveis que van constituir els nostres casos d'estudi. A continuació, presenta algunes trames conceptuals que atribuïm a l'estil emprenedor i desenvolupa les dinàmiques culturals i històriques per mitjà de les quals aquestes emprenedories es van configurar com a espais -per al cultiu del cos i l'alegria- d'un públic identificat amb la classe mitjana argentina. L'enfocament va privilegiar les regularitats que emergien de la posada en relació d'ambdós casos; no obstant això, també destaca les particularitats que feien als ordres simbòlics de cada dispositiu cultural. En les semblances i les diferències, els casos analitzats van permetre observar com es formava un exèrcit d'emprenedors quotidians virtuosos, generalment joves, que havien de tenir actitud i fer servir tota la creativitat per a cultivar un estil de vida a l'encalç de la seua reproducció econòmica i social. Emprendre com a estil de vida comportava tenir actitud
