Suchergebnisse

Cinematography was deliberately organized, financed and oriented towards the purposes of the system and consequently became the most effective element of political and cultural pedagogy. The synchronic correlation between word and image, the power of visual suggestibility, empathy as an emotional response to the actors' performance - all these had immediate effects on the collective imaginary, on the perception of reality as a social and identity-forging project determined by the emergence of the ideological discourse. The Romanian socialist cinematography from the time of Ceauşescu synthesized and systemized a coherent and explicit system of values wherein it integrated the message of literary and other artistic works, of variegated forms of cultural expression, so that Romanian cultural axiology could find new possibilities to stand out in strict dependence to the institutional and optional structures of mass culture. The cinema per se thus became a sort of pedagogy for universal use, rendering the past heroic, as it exacerbated the national ego via the instruments of entertainment. Highly permeated ideologically and quasi entirely subordinated to the Communist cultural policies, the cinema production, carried out because of the appeal to emotions and collective memory, thus became part of the official discourse and orientated its issues, especially after the 11th Congress of RCP, according with the political and ideological interests of the national Communist project. The analysis focuses on the Romanian historical films with subjects and episodes relevant for the ancient and mediaeval history, in relation with the efforts of identity reconstruction, coordinated during the Communist regime in relationship with the project of the socialist nation's building and, after 1989, in relationship with the attempt of reconsolidating, sometimes from a radical perspective, the nationalist mythologies. Socialist patriotism thus incorporated many stereotypes drawn out from the ante-bellum, as well as from the inter-bellum Romanian spirit: the lyric of self-identification expressed by the film soundtrack and by the majestic character of the heroic gestures, the heroic epic obvious in the popular ballad pattern of pre-modern nature, the activist pedagogy specific to all forms of identitarianism. Despite all this ideological infusion, the mythology of Romanian historical films during the Communist nationalist times remains one of a sadistic-masochistic nature, cultivating the fear towards the Other, fatalism, expectation and obedience, all chronic and historicized.

The main mission of the Filmoteca de Catalunya is the recovery, conservation, research and dissemination of films and audiovisual works and materials, documents, equipment and any other element of interest to the study of cinema and audiovisual art in general and Catalan cinema in particular. In essence, the conservation and dissemination of film culture. A description is given of the areas that contribute to achieving this objective and a reflection on the need to offer the public, institutions and businesses with interests in the film industry a reliable professional service.

This article discusses the case of Ion Grigorescu, and of his ambiguous relationship with the communist regime, which he registered through a form of "documentary realism". Through his "realgrams" Grigorescu documented real life experiences in an innovatory approach to the majority of Romanian artists of the time using photographs of his everyday environment, and being inspired by his social and political context. Grigorescu is thus an artist committed to the public space and assuming a critical stance without it being discursive, pedant or moralizing. The approach of this study is descriptive, based on the artists' artworks and self-descriptions, and seeking to situate Grigorescu's approach in the context of the communist regime and its transformation after 1990 into a democratic regime. The conclusions show that Grigorescu's artworks are anti-system, criticizing any establishment, no matter in which regime he finds himself. His contestation is specific to a committed artist that chooses to express his freedom of expression beyond his own studio.

Per canviar de manera substancial les polítiques vinculades a la diversitat funcional cal fer visible aquesta realitat, problematitzar-la, desnaturalitzar-la i polititzar-la. Esdevé imprescindible trencar el cercle viciós dependència- infantilització: si són "naturalment" dependents són com infants, i a la inversa, si els veiem com infants és natural que siguin dependents. L'article recull tres experiències que apunten cap al canvi de paradigma: Yes, we fuck!, un documental sobre sexualitat i diversitat funcional, Assex, un grup d'autogestió d'assistència sexual, i Nexos, un curt de postporno queer-crip. ; In order to substantially change policies linked to functional diversity it is necessary to make functional diversity visible, problematize it, denature it and politicize it. It is essential to break the vicious cycle of dependency/infantilization: if these people are 'naturally' dependent they are like children, and vice versa: if they are seen as children it is natural that they should be dependent. The article looks at three experiences that point to the required paradigm shift: Yes, We Fuck!, a documentary about sexuality and functional diversity; Assex, a sexual assistance self-management group, and Nexos, a queer crip post-porn short film. ; Para cambiar de manera sustancial las políticas vinculadas a la diversidad funcional es necesario visibilizar esa realidad, problematizarla, desnaturalizarla y politizarla. Resulta imprescindible romper el círculo vicioso dependencia-infantilización: si son "naturalmente" dependientes son como niños, y viceversa, si les vemos como niños es natural que sean dependientes. El artículo recoge tres experiencias que apuntan hacia el cambio de paradigma: Yes, we fuck!, un documental sobre sexualidad y diversidad funcional, Assex, un grupo de autogestión de asistencia sexual, y Nexos, un corto de post-porno queer-crip.

La recerca antropològica i etnogràfica dels mitjans de comunicació s'ha centrat en gran part en l'anàlisi de la recepció dels productes dels mitjans tradicionals (televisió, ràdio, premsa escrita i pel·lícules) i el consum relacionat amb l'apropiació domèstica de tecnologies (Rothenbuhler et al., 2005). També hi ha un ampli corpus de recerca dedicat a l'estudi de la dimensió política dels mitjans alternatius i indígenes (Ginsburg et al., 2002). Tanmateix, hi ha hagut una separació entre els estudis dels media i els estudis d'internet, i entre l'anàlisi de la recepció i les pràctiques d'autoproducció, com ara la fotografia familiar o el vídeo domèstic. Les pràctiques actuals en relació amb els mitjans digitals insten a reexaminar els continguts i els fluxos d'autoproducció amb una perspectiva més àmplia que difumina la frontera entre el que és públic i el que és privat, productes realitzats per corporacions i productes amateurs, producció domèstica i indústria cultural, activisme polític i vida quotidiana. ; Anthropological and ethnographic research on media have been largely focused on analyzing reception of media products (television, radio, press and film) and media consumption related to domestic appropriation of technologies (Rothenbuhler et al., 2005). There is also a wide body of research devoted to the study of the political dimension of alternative and indigenous media (Ginsburg, 2002). However, there has been a separation between media and internet studies, and between the analysis of media reception and practices of self-production, such as family photography or home video. Current digital media practices urge reexamination of self-produced content and media flows from a broader perspective that cuts across divisions between public and private, corporative media products and people's releases, home production and cultural industry, political activism and everyday life. ; La investigación antropológica y etnográfica de los media se ha centrado en gran parte en el análisis de la recepción de los productos de los medios tradicionales (televisión, radio, prensa escrita y películas) y el consumo relacionado con la apropiación doméstica de tecnologías (Rothenbuhler et al., 2005). También hay un amplio corpus de investigación dedicado al estudio de la dimensión política de los medios alternativos e indígenas (Ginsburg et al., 2002). Sin embargo, ha habido una separación entre los estudios de los media y los estudios de internet, y entre el análisis de la recepción y las prácticas de autoproducción, como la fotografía familiar o el vídeo doméstico. Las prácticas actuales relacionadas con los medios digitales instan a reexaminar los contenidos y los flujos de autoproducción con una perspectiva más amplia que difumina la frontera entre lo que es público y lo que es privado, productos realizados por corporaciones y productos amateurs, producción doméstica e industria cultural, activismo político y vida cotidiana.

La recerca antropològica i etnogràfica dels mitjans de comunicació s'ha centrat en gran part en l'anàlisi de la recepció dels productes dels mitjans tradicionals (televisió, ràdio, premsa escrita i pel·lícules) i el consum relacionat amb l'apropiació domèstica de tecnologies (Rothenbuhler et al., 2005). També hi ha un ampli corpus de recerca dedicat a l'estudi de la dimensió política dels mitjans alternatius i indígenes (Ginsburg et al., 2002). Tanmateix, hi ha hagut una separació entre els estudis dels media i els estudis d'internet, i entre l'anàlisi de la recepció i les pràctiques d'autoproducció, com ara la fotografia familiar o el vídeo domèstic. Les pràctiques actuals en relació amb els mitjans digitals insten a reexaminar els continguts i els fluxos d'autoproducció amb una perspectiva més àmplia que difumina la frontera entre el que és públic i el que és privat, productes realitzats per corporacions i productes amateurs, producció domèstica i indústria cultural, activisme polític i vida quotidiana. ; Anthropological and ethnographic research on media have been largely focused on analyzing reception of media products (television, radio, press and film) and media consumption related to domestic appropriation of technologies (Rothenbuhler et al., 2005). There is also a wide body of research devoted to the study of the political dimension of alternative and indigenous media (Ginsburg, 2002). However, there has been a separation between media and internet studies, and between the analysis of media reception and practices of self-production, such as family photography or home video. Current digital media practices urge reexamination of self-produced content and media flows from a broader perspective that cuts across divisions between public and private, corporative media products and people's releases, home production and cultural industry, political activism and everyday life. ; La investigación antropológica y etnográfica de los media se ha centrado en gran parte en el análisis de la recepción de los productos de los medios tradicionales (televisión, radio, prensa escrita y películas) y el consumo relacionado con la apropiación doméstica de tecnologías (Rothenbuhler et al., 2005). También hay un amplio corpus de investigación dedicado al estudio de la dimensión política de los medios alternativos e indígenas (Ginsburg et al., 2002). Sin embargo, ha habido una separación entre los estudios de los media y los estudios de internet, y entre el análisis de la recepción y las prácticas de autoproducción, como la fotografía familiar o el vídeo doméstico. Las prácticas actuales relacionadas con los medios digitales instan a reexaminar los contenidos y los flujos de autoproducción con una perspectiva más amplia que difumina la frontera entre lo que es público y lo que es privado, productos realizados por corporaciones y productos amateurs, producción doméstica e industria cultural, activismo político y vida cotidiana.

A Indonèsia, els anys posteriors a la caiguda del règim de Suharto han estat marcats per una proliferació de la cultura devota popular en els mitjans de comunicació. Aquesta proliferació se situa en el context de la transició política d'un règim autoritari a la democràcia, la industrialització dels mitjans de comunicació i la irrupció de l'islam com una de les claus essencials per a entendre l'actual transformació en els àmbits polítics, socials i culturals de la societat indonèsia contemporània. A grans trets, la meva tesi analitza el paper de l'islam en aquesta transformació i com la cultura popular n'ha format part integral. Per mitjà del cas pràctic de la producció d'una telenovel·la religiosa, m'interessa explorar la complexitat que impregna les pràctiques religioses quan el moviment de devoció religiosa s'apropia dels mitjans de comunicació laics/capitalistes per a promoure el culte. En altres paraules, aquest article es pregunta el següent: quan la lògica del moviment de devoció religiosa i la lògica de la indústria mediàtica convergeixen, quin tipus de pràctiques religioses i cinematogràfiques es mantenen, es negocien i es qüestionen? Partint d'un marc metodològic basat en les teories sobre les pràctiques mediàtiques (Bourdieu, 1977 i 1993; Couldry, 2004; Hobart, propera aparició; Rajagopal, 2001), he estructurat en dues dimensions la meva anàlisi sobre com i per què es construeixen, ratifiquen i qüestionen les pràctiques i els estàndards: dimensió interna (on-site) i dimensió externa (off-site). ; In the last few years, Indonesia's post-Suharto's era has been marked by a proliferation of popular piety culture in the media. This proliferation is situated within the political transition from authoritarianism to democracy, the industrialization of media and the emergence of Islam as one of the important keys to unlocking the ongoing transformation of the political, social and cultural spheres of contemporary Indonesian society. My thesis, in general, is a study of the role of Islam in this transformation and how popular culture is an integral part of it. Through my study case of the production of a religious TV series, I want to explore the complexity that makes up religious practices when the piety movement takes up secular/capitalist media to further their movement. In other words, this paper asks: when the logic of the piety movement and the logic of the media industry converge, what kinds of practices in terms of religious practices and film-making practices are maintained, negotiated, and challenged? Building my methodological framework on theories of media practices (Bourdieu, 1977 and 1993; Couldry, 2004; Hobart, forthcoming; Rajagopal, 2001), I divide my analysis into how and why practices and standards are constructed, affirmed and challenged in two foci: on-site and off-site. ; En Indonesia, los años posteriores a la caída del régimen de Suharto han sido marcados por una proliferación de una cultura devota popular en los medios de comunicación. Esta proliferación se sitúa en el contexto de la transición política de un régimen autoritario a la democracia, la industrialización de los medios de comunicación y la irrupción del islam como una de las claves esenciales para entender la actual transformación en los ámbitos políticos, sociales y culturales de la sociedad indonesia contemporánea. A grandes rasgos, mi tesis analiza el papel del islam en esta transformación y cómo la cultura popular ha formado parte integral de ella. Por medio del caso práctico de la producción de una telenovela religiosa, me interesa explorar la complejidad que impregna las prácticas religiosas cuando el movimiento de devoción religiosa se apropia de los medios de comunicación laicos/capitalistas para promover el culto. En otras palabras, este artículo se pregunta lo siguiente: cuando la lógica del movimiento de devoción religiosa y la lógica de la industria mediática convergen, ¿qué tipo de prácticas religiosas y cinematográficas se mantienen, se negocian y se cuestionan? Partiendo de un marco metodológico basado en las teorías sobre las prácticas mediáticas (Bourdieu, 1977 y 1993; Couldry, 2004; Hobart, próxima aparición; Rajagopal, 2001), he estructurado en dos dimensiones mi análisis sobre cómo y por qué se construyen, ratifican y cuestionan las prácticas y los estándares: dimensión interna (on-site) y dimensión externa (off-site).

A Indonèsia, els anys posteriors a la caiguda del règim de Suharto han estat marcats per una proliferació de la cultura devota popular en els mitjans de comunicació. Aquesta proliferació se situa en el context de la transició política d'un règim autoritari a la democràcia, la industrialització dels mitjans de comunicació i la irrupció de l'islam com una de les claus essencials per a entendre l'actual transformació en els àmbits polítics, socials i culturals de la societat indonèsia contemporània. A grans trets, la meva tesi analitza el paper de l'islam en aquesta transformació i com la cultura popular n'ha format part integral. Per mitjà del cas pràctic de la producció d'una telenovel·la religiosa, m'interessa explorar la complexitat que impregna les pràctiques religioses quan el moviment de devoció religiosa s'apropia dels mitjans de comunicació laics/capitalistes per a promoure el culte. En altres paraules, aquest article es pregunta el següent: quan la lògica del moviment de devoció religiosa i la lògica de la indústria mediàtica convergeixen, quin tipus de pràctiques religioses i cinematogràfiques es mantenen, es negocien i es qüestionen? Partint d'un marc metodològic basat en les teories sobre les pràctiques mediàtiques (Bourdieu, 1977 i 1993; Couldry, 2004; Hobart, propera aparició; Rajagopal, 2001), he estructurat en dues dimensions la meva anàlisi sobre com i per què es construeixen, ratifiquen i qüestionen les pràctiques i els estàndards: dimensió interna (on-site) i dimensió externa (off-site). ; In the last few years, Indonesia's post-Suharto's era has been marked by a proliferation of popular piety culture in the media. This proliferation is situated within the political transition from authoritarianism to democracy, the industrialization of media and the emergence of Islam as one of the important keys to unlocking the ongoing transformation of the political, social and cultural spheres of contemporary Indonesian society. My thesis, in general, is a study of the role of Islam in this transformation and how popular culture is an integral part of it. Through my study case of the production of a religious TV series, I want to explore the complexity that makes up religious practices when the piety movement takes up secular/capitalist media to further their movement. In other words, this paper asks: when the logic of the piety movement and the logic of the media industry converge, what kinds of practices in terms of religious practices and film-making practices are maintained, negotiated, and challenged? Building my methodological framework on theories of media practices (Bourdieu, 1977 and 1993; Couldry, 2004; Hobart, forthcoming; Rajagopal, 2001), I divide my analysis into how and why practices and standards are constructed, affirmed and challenged in two foci: on-site and off-site. ; En Indonesia, los años posteriores a la caída del régimen de Suharto han sido marcados por una proliferación de una cultura devota popular en los medios de comunicación. Esta proliferación se sitúa en el contexto de la transición política de un régimen autoritario a la democracia, la industrialización de los medios de comunicación y la irrupción del islam como una de las claves esenciales para entender la actual transformación en los ámbitos políticos, sociales y culturales de la sociedad indonesia contemporánea. A grandes rasgos, mi tesis analiza el papel del islam en esta transformación y cómo la cultura popular ha formado parte integral de ella. Por medio del caso práctico de la producción de una telenovela religiosa, me interesa explorar la complejidad que impregna las prácticas religiosas cuando el movimiento de devoción religiosa se apropia de los medios de comunicación laicos/capitalistas para promover el culto. En otras palabras, este artículo se pregunta lo siguiente: cuando la lógica del movimiento de devoción religiosa y la lógica de la industria mediática convergen, ¿qué tipo de prácticas religiosas y cinematográficas se mantienen, se negocian y se cuestionan? Partiendo de un marco metodológico basado en las teorías sobre las prácticas mediáticas (Bourdieu, 1977 y 1993; Couldry, 2004; Hobart, próxima aparición; Rajagopal, 2001), he estructurado en dos dimensiones mi análisis sobre cómo y por qué se construyen, ratifican y cuestionan las prácticas y los estándares: dimensión interna (on-site) y dimensión externa (off-site).