Suchergebnisse

En aquest article s'analitza la dinàmica de resistència i normalització en la cultura catalana contemporània a través de l'estudi de cas de la nova versió d'una obra de creació col·lectiva d'Els Joglars. L'obra en qüestió, El Nacional, es va representar per primera vegada l'any 1993 com a resposta als canvis en el panorama de la producció teatral contemporània, marcat per una creixent intervenció política en l'àmbit de la cultura. En concret, l'obra presentava un desafiament a la visió monumental d'un Teatre Nacional de Catalunya a través del compromís permanent amb un teatre nacional català alternatiu fonamentat en l'exploració creativa de la identitat en la representació teatral. El Nacional, que ha tornat als escenaris com a part de la celebració del cinquantè aniversari de la fundació d'Els Joglars, s'ha presentat explícitament com una clarivident exploració de les condicions i la necessitat d'una cultura de la resistència, capaç de mantenir-se ferma davant de la tendència normalitzadora del poder polític i econòmic. No obstant això, tant el discurs sobre allò nacional en què s'ha inserit l'obra com l'enfocament arqueològic, particularment evident, d'aquesta nova versió substitueixen l'estètica (i l'ètica) més translacional que va ser el segell distintiu de les creacions col·lectives pròpies dels Joglars per un tipus de representació més compromesa amb la repetició i la reinscripció, que dóna com a resultat la reproducció i la fetitxització dels estereotips del fet diferencial català. ; This article explores the dynamics of resistance and normalization in contemporary Catalan culture through a case study of the recent revival of a devised performance by Els Joglars. The play in question, El Nacional, was first performed in 1993 as a response to the changing landscape of contemporary theatrical production, shaped by increasing political intervention in the cultural field. In particular, it presented a challenge to the monumental vision of a Teatre Nacional de Catalunya through continuing commitment to an alternative Catalan national theatre based on the creative exploration of identity in performance. Revived as part of Joglars' celebration of the 50th anniversary of their foundation, El Nacional has been explicitly presented as a prescient exploration of the conditions and need for a culture of resistance, capable of standing against the normalising tendencies of political and economic power. However, both the discourses of the national in which the play has been reinserted and the particularly overt archaeological focus with which it has been re-enacted, replace the more translational aesthetics (and ethics) that were the hallmark of Joglars' devised practice with a performance style more committed to repetition and reinscription, resulting in the reproduction and fetishization of stereotypes of Catalan difference. ; En este artículo se analiza la dinámica de resistencia y normalización en la cultura catalana contemporánea a través del estudio de caso de la nueva versión de una obra de creación colectiva de Los Joglars. La obra en cuestión, El Nacional, se representó por primera vez en 1993 como respuesta a los cambios en el panorama de la producción teatral contemporánea, marcado por una creciente intervención política en el ámbito de la cultura. En concreto, la obra presentaba un desafío a la visión monumental de un Teatro Nacional de Cataluña a través del compromiso permanente con un teatro nacional catalán alternativo fundado en la exploración creativa de la identidad en la representación teatral. El Nacional, que ha vuelto a los escenarios como parte de la celebración del quincuagésimo aniversario de la fundación de Els Joglars, se ha presentado explícitamente como una clarividente exploración de las condiciones y la necesidad de una cultura de la resistencia, capaz de mantenerse firme ante la tendencia normalizadora del poder político y económico. Sin embargo, tanto el discurso sobre lo nacional en el que se ha insertado la obra como el enfoque arqueológico, particularmente evidente, de esta nueva versión sustituyen la estética (y la ética) más translacional que fue el sello distintivo de las creaciones colectivas propias de Els Joglars por un tipo de representación más comprometida con la repetición y la reinscripción, que da como resultado la reproducción y la fetichización de los estereotipos del hecho diferencial catalán.

En aquest article s'analitza la dinàmica de resistència i normalització en la cultura catalana contemporània a través de l'estudi de cas de la nova versió d'una obra de creació col·lectiva d'Els Joglars. L'obra en qüestió, El Nacional, es va representar per primera vegada l'any 1993 com a resposta als canvis en el panorama de la producció teatral contemporània, marcat per una creixent intervenció política en l'àmbit de la cultura. En concret, l'obra presentava un desafiament a la visió monumental d'un Teatre Nacional de Catalunya a través del compromís permanent amb un teatre nacional català alternatiu fonamentat en l'exploració creativa de la identitat en la representació teatral. El Nacional, que ha tornat als escenaris com a part de la celebració del cinquantè aniversari de la fundació d'Els Joglars, s'ha presentat explícitament com una clarivident exploració de les condicions i la necessitat d'una cultura de la resistència, capaç de mantenir-se ferma davant de la tendència normalitzadora del poder polític i econòmic. No obstant això, tant el discurs sobre allò nacional en què s'ha inserit l'obra com l'enfocament arqueològic, particularment evident, d'aquesta nova versió substitueixen l'estètica (i l'ètica) més translacional que va ser el segell distintiu de les creacions col·lectives pròpies dels Joglars per un tipus de representació més compromesa amb la repetició i la reinscripció, que dóna com a resultat la reproducció i la fetitxització dels estereotips del fet diferencial català. ; This article explores the dynamics of resistance and normalization in contemporary Catalan culture through a case study of the recent revival of a devised performance by Els Joglars. The play in question, El Nacional, was first performed in 1993 as a response to the changing landscape of contemporary theatrical production, shaped by increasing political intervention in the cultural field. In particular, it presented a challenge to the monumental vision of a Teatre Nacional de Catalunya through continuing commitment to an alternative Catalan national theatre based on the creative exploration of identity in performance. Revived as part of Joglars' celebration of the 50th anniversary of their foundation, El Nacional has been explicitly presented as a prescient exploration of the conditions and need for a culture of resistance, capable of standing against the normalising tendencies of political and economic power. However, both the discourses of the national in which the play has been reinserted and the particularly overt archaeological focus with which it has been re-enacted, replace the more translational aesthetics (and ethics) that were the hallmark of Joglars' devised practice with a performance style more committed to repetition and reinscription, resulting in the reproduction and fetishization of stereotypes of Catalan difference. ; En este artículo se analiza la dinámica de resistencia y normalización en la cultura catalana contemporánea a través del estudio de caso de la nueva versión de una obra de creación colectiva de Los Joglars. La obra en cuestión, El Nacional, se representó por primera vez en 1993 como respuesta a los cambios en el panorama de la producción teatral contemporánea, marcado por una creciente intervención política en el ámbito de la cultura. En concreto, la obra presentaba un desafío a la visión monumental de un Teatro Nacional de Cataluña a través del compromiso permanente con un teatro nacional catalán alternativo fundado en la exploración creativa de la identidad en la representación teatral. El Nacional, que ha vuelto a los escenarios como parte de la celebración del quincuagésimo aniversario de la fundación de Els Joglars, se ha presentado explícitamente como una clarividente exploración de las condiciones y la necesidad de una cultura de la resistencia, capaz de mantenerse firme ante la tendencia normalizadora del poder político y económico. Sin embargo, tanto el discurso sobre lo nacional en el que se ha insertado la obra como el enfoque arqueológico, particularmente evidente, de esta nueva versión sustituyen la estética (y la ética) más translacional que fue el sello distintivo de las creaciones colectivas propias de Els Joglars por un tipo de representación más comprometida con la repetición y la reinscripción, que da como resultado la reproducción y la fetichización de los estereotipos del hecho diferencial catalán.