Suchergebnisse

Immigration policies have never been as abundant and prominent as in our days, and yet immigration has never met with such an extended state of dissatisfaction. This article aims at explaining the underlying reasons for the above paradox, paying special attention to the many difficulties that immigration policies face nowadays and the challenges and dilemmas they are confronted with, particularly in the European Union region. ; Nunca, como en nuestros días, han sido tan abundantes y prominentes las políticas de inmigración, y nunca se ha vivido ésta con tanta y tan generalizada insatisfacción. El artículo pretenden explicar las razones que subyacen a tal paradoja, con especial atención a las dificultades a las que se enfrentan las políticas de inmigración en nuestros días y los dilemas que las atenazan, en particular en el ámbito de la Unión Europea.

The article surveys the major contemporary explanations of migration, starting with the neo‐classical theory, and then the array of theories and conceptual frameworks that have flourished in the last quarter of the century. The survey highlights the fact that in its relatively short history, theorising about migration has taken the form of a string of separate, generally unconnected theories, models, conceptual frameworks and empirical generalisations, rather than a cumulative sequence of contributions. As awhole, existing theories of migration can be faulted for focusing almost exclusively on the explanation of the causes of migration, to the detriment of other dimensions; for making 'grand claims' out of proportion with effective explanatory power; and for providing explanations ex‐post rather than guiding empirical research and providing testable hypotheses. In addition to the difficulties that all the social sciences experience when trying to explainhuman behaviour, migration theories face special ones: its subject matter is hard to define, difficult to measure, extremely multifaceted and multiform, and thus resistant to theory‐building. Whilst the reservoir of theories, and especially of conceptual frameworks, available nowadays represents a clear improvement over the situation a few decades ago, their contribution toour knowledge of migration is still limited.

In Southern European countries, the regularisations of irregular migrants have very frequently been used as ex post control policy measures. They have often been blamed by a large number of scholars for their incapacity to stop the reproduction of irregular migration systems. Nevertheless, the debate on the effectiveness of regularisation programmes still demonstrates a substantial contradiction between the criticism of regularisations and the lack of empirical evidence in favour of or against the execution of such processes. The aim of the present article is to analyze the effects of regularisations in Italy and Spain as the two countries that have regularised the largest number of migrants in Europe. The final goal of the article is not only to assess the efficiency of regularisations but also to discuss the future of such measures in the Mediterranean migration regimes. ; Sovint, en els països del sud d'Europa, la regularització d'immigrants irregulars s'ha emprat com a política migratòria de control aplicada a posteriori. Molts investigadors ho critiquen per la incapacitat que manifesta de parar la reproducció de sistemes de migració irregular. Malgrat tot, el debat sobre l'efectivitat d'aquests programes segueix demostrant l'existència d'una contradicció fonamental entre aquestes crítiques i la manca d'evidències empíriques a favor o en contra dels processos de regularització. L'objectiu principal d'aquest article és analitzar els efectes de les regularitzacions a Itàlia i a Espanya, els països europeus on és immigrants s'han vist beneficiats per aquestes regularitzacions. La finalitat de l'article és avaluar l'eficàcia d'aquestes polítiques, però també plantejar quin futur té aquest tipus de mesures en els règims migratoris mediterranis. ; Con frecuencia, la regularización de inmigrantes irregulares ha sido usada en los países del sur de Europa como política migratoria de control aplicada a posteriori. Muchos investigadores las han criticado por su incapacidad de parar la reproducción de sistemas de migración irregular. Sin embargo, el debate sobre la efectividad de dichos programas sigue demostrando la existencia de una contradicción fundamental entre estas críticas y la falta de evidencias empíricas a favor o en contra de los procesos de regularización. El objetivo principal del presente artículo es analizar los efectos de las regularizaciones en Italia y España, los países europeos donde más inmigrantes se han visto beneficiados por ellas. La finalidad del artículo es evaluar la eficacia de estas políticas, pero también plantear qué futuro tiene este tipo de medidas en los regímenes migratorios mediterráneos. ; La régularisation des immigrants irréguliers a fréquemment été utilisée par les pays du Sud de l'Europe comme politique migratoire de contrôle appliquée a posteriori. De nombreux chercheurs l'ont critiquée car elle est incapable de mettre un terme à la reproduction des systèmes migratoires irréguliers. Cependant, le débat incessant sur l'efficacité des programmes de régularisation montre qu'il existe une contradiction fondamentale entre ces critiques et l'absence de preuves empiriques qui confirment ou invalident ces programmes. Le principal objectif de cet article est d'analyser les effets de la régularisation en Espagne et en Italie car ce sont les deux pays européens qui ont le plus pratiqué ce type de politique. Le but de cet article n'est pas seulement d'évaluer l'efficacité de ces mesures, mais aussi d'exposer leur avenir dans les régimes migratoires méditerranéens.