Maria Dolors Orriols (1914-2008) forma part de la primera generacióde novel·listes de la postguerra, al costat de Maria AurèliaCapmany, Teresa Pàmies o Cèlia Suñol, que sovint van donar aconèixer les seves obres tardanament. En tots els casos, les circumstànciesvitals van influir poderosament en les seves creacionsi, com ha estat assenyalat, van conrear una narrativa de base autobiogràfica.La reelaboració de l'escriptura pròpia és a l'origend'algunes autotraduccions d'Orriols, mentre que en altres s'intueixun desig de traspassar fronteres a la recerca de nous lectors. Delfrancès al català va traduir textos inquietants i subversors deFranz Kafka (a la revista Aplec, que ella va editar), o de GeorgesBernanos, a part de fragments del Kalevala. Gairebé totes les sevestraduccions i autotraduccions romanen inèdites.
One of the consequences of the 1939 exile was the widespread emergence, or re-emergence, of cultural community centres, periodicals and magazines, brief treatises and books that gave priority to local events over outside influences. Xavier Benguerel, Domènec Guansé, C. A. Jordana, Joan Oliver and Francesc Trabal, who formed the Chile group, held translation as their weapon of choice in the political and cultural struggle. Here, we look at the most remarkable achievements, collective strategies and ways of thinking about language and translation.
This article is the English version of "Traduir sota la dictadura franquista, traduir clandestinament: Poesia (1944-1945) i Ariel (1946-1951)" by Montserrat Bacardí. It was not published on the print version of MonTI for reasons of space. The online version of MonTI does not suffer from these limitations, and this is our way of promoting plurilingualism. ; After the Spanish Civil War, Francisco Franco's dictatorship banned Catalan translations for a decade. But in 1948, Carles Riba's translation of the Odyssey and Josep Maria Sagarra's translation of the Divine Comedy were published, albeit with severe restrictions. These restrictions remained virtually unchanged until 1962, when the regime began allowing the publication of Catalan translations without prior censorship. In the 1940s, when the repression was at its fiercest, two clandestine journals in Catalan, Poetry (1944-1945) and Ariel (1946-1951), regularly translated a portion of one of the classics of Western literature, and also published contemporary and avant-garde material as well as the most recent works to be published. ; Acabada la guerra civil, la dictadura de Francisco Franco va prohibir les traduccions al català durant una dècada, fins al 1948, en què van aparèixer l'Odissea de Carles Riba i la Divina Comèdia de Josep M. de Sagarra en condicions molt restrictives. Aquestes condicions es van mantenir pràcticament inalterables fins al 1962, quan va deixar de practicar-se la censura lingüística prèvia davant la demanda de publicar qualsevol traducció catalana. En la dècada dels quaranta, quan la persecució era més severa, van sortir a llum dues revistes clandestines en català, Poesia (1944-1945) i Ariel (1946- 1951), que van traduir regularment una selecció de l'obra dels noms canònics de la literatura occidental, sense negligir l'aportació de la contemporaneïtat, les avantguardes i les novetats més recents. ; This article is part of the Contemporary Catalan Translation Study Group (GETCC) (2009, SGR 1294), which is recognised and funded by the University Management and Grants Agency of the Government of Catalonia, and part of the project "Translation in the Catalan Literary System; Exile, Gender and Ideology (1939-2000)", with reference number FFI2010-19851-C02-01, funded by the Ministry of Science and Innovation.
