Suchergebnisse

En aquest article s'analitza la dinàmica de resistència i normalització en la cultura catalana contemporània a través de l'estudi de cas de la nova versió d'una obra de creació col·lectiva d'Els Joglars. L'obra en qüestió, El Nacional, es va representar per primera vegada l'any 1993 com a resposta als canvis en el panorama de la producció teatral contemporània, marcat per una creixent intervenció política en l'àmbit de la cultura. En concret, l'obra presentava un desafiament a la visió monumental d'un Teatre Nacional de Catalunya a través del compromís permanent amb un teatre nacional català alternatiu fonamentat en l'exploració creativa de la identitat en la representació teatral. El Nacional, que ha tornat als escenaris com a part de la celebració del cinquantè aniversari de la fundació d'Els Joglars, s'ha presentat explícitament com una clarivident exploració de les condicions i la necessitat d'una cultura de la resistència, capaç de mantenir-se ferma davant de la tendència normalitzadora del poder polític i econòmic. No obstant això, tant el discurs sobre allò nacional en què s'ha inserit l'obra com l'enfocament arqueològic, particularment evident, d'aquesta nova versió substitueixen l'estètica (i l'ètica) més translacional que va ser el segell distintiu de les creacions col·lectives pròpies dels Joglars per un tipus de representació més compromesa amb la repetició i la reinscripció, que dóna com a resultat la reproducció i la fetitxització dels estereotips del fet diferencial català. ; This article explores the dynamics of resistance and normalization in contemporary Catalan culture through a case study of the recent revival of a devised performance by Els Joglars. The play in question, El Nacional, was first performed in 1993 as a response to the changing landscape of contemporary theatrical production, shaped by increasing political intervention in the cultural field. In particular, it presented a challenge to the monumental vision of a Teatre Nacional de Catalunya through continuing commitment to an alternative Catalan national theatre based on the creative exploration of identity in performance. Revived as part of Joglars' celebration of the 50th anniversary of their foundation, El Nacional has been explicitly presented as a prescient exploration of the conditions and need for a culture of resistance, capable of standing against the normalising tendencies of political and economic power. However, both the discourses of the national in which the play has been reinserted and the particularly overt archaeological focus with which it has been re-enacted, replace the more translational aesthetics (and ethics) that were the hallmark of Joglars' devised practice with a performance style more committed to repetition and reinscription, resulting in the reproduction and fetishization of stereotypes of Catalan difference. ; En este artículo se analiza la dinámica de resistencia y normalización en la cultura catalana contemporánea a través del estudio de caso de la nueva versión de una obra de creación colectiva de Los Joglars. La obra en cuestión, El Nacional, se representó por primera vez en 1993 como respuesta a los cambios en el panorama de la producción teatral contemporánea, marcado por una creciente intervención política en el ámbito de la cultura. En concreto, la obra presentaba un desafío a la visión monumental de un Teatro Nacional de Cataluña a través del compromiso permanente con un teatro nacional catalán alternativo fundado en la exploración creativa de la identidad en la representación teatral. El Nacional, que ha vuelto a los escenarios como parte de la celebración del quincuagésimo aniversario de la fundación de Els Joglars, se ha presentado explícitamente como una clarividente exploración de las condiciones y la necesidad de una cultura de la resistencia, capaz de mantenerse firme ante la tendencia normalizadora del poder político y económico. Sin embargo, tanto el discurso sobre lo nacional en el que se ha insertado la obra como el enfoque arqueológico, particularmente evidente, de esta nueva versión sustituyen la estética (y la ética) más translacional que fue el sello distintivo de las creaciones colectivas propias de Els Joglars por un tipo de representación más comprometida con la repetición y la reinscripción, que da como resultado la reproducción y la fetichización de los estereotipos del hecho diferencial catalán.

Hamlet és una de les obres que més ha inspirat autors, actors, directors i dramaturgs catalans. De fet, es podria dir, com en altres cultures europees, que és l'obra que determina tota traducció i representació posterior de Shakespeare, i que marca els orígens de la seva influència en la tradició cultural europea. Aquest article presenta la història retòrica del Hamlet català mitjançant les traduccions, les adaptacions i altres formes de reescritura de l'obra, a més de la seva representació teatral des de mitjans del segle XIX. Explora el paper privilegiat de l'obra com a generador de discursos sobre Shakespeare a Catalunya, tot analitzant la manera en què es relaciona amb altres discursos culturals, sobre la llengua, el teatre i la política de la representació a Catalunya. ; Hamlet is one of the plays which has most captured the imagination of Catalan writers, actors, directors and playwrights. Indeed, as in many other European cultures, it might be argued that it is the play that determines all subsequent translation and reception of Shakespeare, siting the origins of his influence on European cultural tradition. This article presents a rhetorical history of Hamlet in Catalan, as traced through translations, adaptations and other rewritings of the play, as well as stagings and performances since the second half of the nineteenth century. It explores the play's status as one of the key generators of discourse about Shakespeare in Catalonia, and analyses the ways in which it interacts with other cultural discourses, on language, theatre and the politics of representation in Catalonia.

The volume brings together researchers and practitioners from the UK, Catalonia, Europe and the US to explore groundbreaking countercultural artists and movements and their relationship to a particular environment, Barcelona, setting them alongside more commercialised, global images of the city and its culture. The book explores the relationship between space and performance, theory and practice, production and institutionalisation, through an encounter between academic research and aesthetic practice, showcasing contemporary Catalan visual and performance work by artists, poets, dramatists, dancers and choreographers, puppeteers and film-makers

The Splintering of Spain: Cultural History and the Spanish Civil War, 19361939, Chris Ealham and Michael Richards (eds.), 2002 Cambridge: Cambridge University Press, 282 pp., ISBN 0521821789 (hbk), 50


Functional Approaches to Spanish Syntax: Lexical Semantics,
Discourse and Transitivity, J. Clancy Clements and Jiyoung Yoon (eds.) (2006) Basingstoke: Palgrave MacMillan, xiv + 305 pp., ISBN 1-4039-9406-4 (hbk), 55


Catalonia: History and Culture, John Payne (2004) Nottingham: Five Leaves Publications, 324 pp., ISBN 0-907123-29-5
(pbk), 9.99

En aquest article s'analitza la dinàmica de resistència i normalització en la cultura catalana contemporània a través de l'estudi de cas de la nova versió d'una obra de creació col·lectiva d'Els Joglars. L'obra en qüestió, El Nacional, es va representar per primera vegada l'any 1993 com a resposta als canvis en el panorama de la producció teatral contemporània, marcat per una creixent intervenció política en l'àmbit de la cultura. En concret, l'obra presentava un desafiament a la visió monumental d'un Teatre Nacional de Catalunya a través del compromís permanent amb un teatre nacional català alternatiu fonamentat en l'exploració creativa de la identitat en la representació teatral. El Nacional, que ha tornat als escenaris com a part de la celebració del cinquantè aniversari de la fundació d'Els Joglars, s'ha presentat explícitament com una clarivident exploració de les condicions i la necessitat d'una cultura de la resistència, capaç de mantenir-se ferma davant de la tendència normalitzadora del poder polític i econòmic. No obstant això, tant el discurs sobre allò nacional en què s'ha inserit l'obra com l'enfocament arqueològic, particularment evident, d'aquesta nova versió substitueixen l'estètica (i l'ètica) més translacional que va ser el segell distintiu de les creacions col·lectives pròpies dels Joglars per un tipus de representació més compromesa amb la repetició i la reinscripció, que dóna com a resultat la reproducció i la fetitxització dels estereotips del fet diferencial català. ; This article explores the dynamics of resistance and normalization in contemporary Catalan culture through a case study of the recent revival of a devised performance by Els Joglars. The play in question, El Nacional, was first performed in 1993 as a response to the changing landscape of contemporary theatrical production, shaped by increasing political intervention in the cultural field. In particular, it presented a challenge to the monumental vision of a Teatre Nacional de Catalunya through continuing commitment to an alternative Catalan national theatre based on the creative exploration of identity in performance. Revived as part of Joglars' celebration of the 50th anniversary of their foundation, El Nacional has been explicitly presented as a prescient exploration of the conditions and need for a culture of resistance, capable of standing against the normalising tendencies of political and economic power. However, both the discourses of the national in which the play has been reinserted and the particularly overt archaeological focus with which it has been re-enacted, replace the more translational aesthetics (and ethics) that were the hallmark of Joglars' devised practice with a performance style more committed to repetition and reinscription, resulting in the reproduction and fetishization of stereotypes of Catalan difference. ; En este artículo se analiza la dinámica de resistencia y normalización en la cultura catalana contemporánea a través del estudio de caso de la nueva versión de una obra de creación colectiva de Los Joglars. La obra en cuestión, El Nacional, se representó por primera vez en 1993 como respuesta a los cambios en el panorama de la producción teatral contemporánea, marcado por una creciente intervención política en el ámbito de la cultura. En concreto, la obra presentaba un desafío a la visión monumental de un Teatro Nacional de Cataluña a través del compromiso permanente con un teatro nacional catalán alternativo fundado en la exploración creativa de la identidad en la representación teatral. El Nacional, que ha vuelto a los escenarios como parte de la celebración del quincuagésimo aniversario de la fundación de Els Joglars, se ha presentado explícitamente como una clarividente exploración de las condiciones y la necesidad de una cultura de la resistencia, capaz de mantenerse firme ante la tendencia normalizadora del poder político y económico. Sin embargo, tanto el discurso sobre lo nacional en el que se ha insertado la obra como el enfoque arqueológico, particularmente evidente, de esta nueva versión sustituyen la estética (y la ética) más translacional que fue el sello distintivo de las creaciones colectivas propias de Els Joglars por un tipo de representación más comprometida con la repetición y la reinscripción, que da como resultado la reproducción y la fetichización de los estereotipos del hecho diferencial catalán.