Search results

In Todorov's words, we are living a fight between the neoliberalism and democracy. In front of that conflict that is undermining the formal democracy pillars, the paper wants to present, in an exploratory way, first notes on what could be a democratic commoning school. To do so, I connect with the trend of thought that, from Dewey, have been emphasising the necessity that schools educate in, for and about democracy. Today, the social need of democratic schools is stronger than ever and, related to this, the main goal of the paper is the proposal to do it through the communing practices. Precisely, Bollier (2014) and Laval and Dardot (2015) proposed to shift "common" from an adjective (the common goods) to a verb: commoning. The article explores, from the analytical model of Michel Foucault (knowledge, power and subjectivity), what could be a democratic school based on communing practices. Moreover, its relation to what a school (not) should be (Truth); how (not) should be governed (government); and what kind of identity it (not) should produce (subjectivity). With this proposal of the democratic commoning schools, I would like to open up new ways to build up education spaces that transform knowledge, power relations and identities from the common good perspective ; Estamos viviendo, en palabras de Todorov, un enfrentamiento entre el neoliberalismo y la democracia. Ante este conflicto profundo que está socavando los pilares de la legitimidad de la democracia representativa, el artículo tiene por objetivo presentar, de manera exploratoria, unas primeras notas sobre qué podrían ser las escuelas democráticas en común. Para hacerlo, se entronca con la corriente de pensamiento que, desde Dewey ha remarcado la necesidad de que las escuelas eduquen en, por y sobre la democracia. Hoy, la necesidad de escuelas democráticas es más viva que nunca y el principal resultado de este artículo, es la propuesta de construirlas a partir de prácticas comunitzantes. Fueron Bollier (2014) y Laval y Dardot (2015) los que propusieron ...

En les pràctiques professionals vinculades als diversos àmbits educatius de magisteri, educació i treball social, pedagogia, etc. hi ha preguntes centrals de difícil resposta. Una de les més urgents és la sensació compartida entre les diverses professions que els models teòrics de la pràctica educativa i la seva concreció quotidiana tenen poc a veure, una constatació que genera una certa perplexitat i frustració entre els mateixos professionals. Així, sorgeix l'interrogant de saber per què el treball educatiu diari acaba resultant sovint contradictori amb els propòsits i les voluntats expressades en teories, documents, formacions i declaracions. Crec que aquests interrogants es poden abordar pertinentment si utilitzem la perspectiva de G. Lakoff i M. Jonhson, que ens qüestiona sobre quina és la metàfora que organitza la pràctica educativa quotidiana, la domina i hi dóna sentit. Segons la meva opinió, i sempre en una primera aproximació genèrica i intuïtiva, les metàfores de l'educació com a acte burocràtic o com a art són les dominants en el nostre entorn. Davant aquest domini i la incapacitat d'aquestes dues metàfores, d'aquests dos models de teoria i pràctica educativa, per portar-nos a una educació de qualitat, s'esbossa una primera aproximació a una metàfora educativa alternativa basada en l'educació com a artesania o ofici reprenent l'obra de R. Sennett L'artesà. Una metàfora educativa alternativa que ja s'està construint a partir de pràctiques com l'«educació lenta», «educar per ser», els «professionals reflexius», etc. Propostes que parteixen de la concepció, les idees, l'estructura i la pragmàtica educativa entesa com un ofici, un exercici d'artesania col·lectiva que intrínsecament s'implementa a partir d'elements com el temps lent, la centralitat de l'error, les relacions de cooperació, l'acompanyament actiu..., i que ens pot portar a una educació de millor qualitat tant per a educands i educandes com per a educadors i educadores.