Suchergebnisse

Naming and shaming has been widely used by governments and non-governmental organizations to address human rights violations. Yet despite the prevalence of this foreign policy instrument, the question of when states publicly denounce norm-violators received relatively little scholarly attention. We examine this question in the context of China's repression of its Uyghur minority. This case offers a unique opportunity to study not only when countries engage in naming and shaming but also when they explicitly defend or endorse rights violations. We analyze the official positions of 174 countries between 2019 and 2021. We find that while geopolitical alignment is a significant predictor of both shaming and defending, a nation's strong trade links with China has a less straightforward effect. Similarly, while democracies are significantly less likely to defend China's Uyghur policy, they are not more likely to denounce it. We also find that identity-related factors have a muted effect. The paper advances our understanding of a broader spectrum of government behavior vis-a-vis human rights violations in other countries, and has implications for the role of identity in inter-state shaming.

El Partit Justícia i Desenvolupament (AKP) ha estat central per a la història turca contemporània per causa de l'encara nova identitat nacional associada a l'islamisme moderat, i una política exterior ferma, autònoma, més enllà de l'eix occidental. Des de fa més d'una dècada, Turquia va desenvolupar una agenda activa com potència emergent de tipus mitjà, obrint així nous espais i fent sentir la seva presència en els fòrums mundials de política econòmica, com el G-20. Fins fa poc, Ankara va intentar generar un entorn regional no turbulent per a impulsar les seves relacions polítiques, econòmiques i culturals amb el Mig Orient, el Caucas i els Balcans. Alhora, Turquia va començar a desenvolupar estratègies particulars per a noves regions com l'Àfrica subsahariana i Amèrica Llatina. Aquests espais es van trira principalment per tal d'expandir la influència i presència globals, i com a forma de diversificar mercats a través de la creació de representacions oficials, visites d'alt rang, i iniciatives comercials. Aquest treball intenta aportar alguns arguments sobre les fonts d'obertura diplomàtica d'Ankara cap a aquestes regions en l'era de les potències mitjanes emergents, mentre que, al mateix temps, intenta una comparació entre similituds i diferències en el procés de l'obertura i els resultats en tots dos espais regionals. ; The Justice and Development Party (AKP) has been central for the contemporary Turkish history due to the its novel domestic identity grounded on the moderate Islamism, and an assertive, autonomous foreign policy, beyond the Western axis. For more than a decade, Turkey developed an active agenda as an emerging middle power, thus opening new spaces and increasing its presence in global political economy forums such as G-20. Until recently, Ankara tried to generate a non-turbulent regional environment to boost its political, economic and cultural relations with the Middle East, the Caucasus and the Balkans. At the same time, Turkey started developing particular strategies for new regions like Sub-Saharan Africa and Latin America. These spaces were chosen mainly to expand global influence and presence, and pursuit market diversification through the creation of official representations, high-rank visits, and commercial initiatives. This paper attempts to bring some arguments about the sources of Ankara's diplomatic opening toward these regions in the age of the emerging middle powers, while, at the same time, comparing the similarities and differences of the opening's process and outcomes in both regional spaces. ; El Partido Justicia y Desarrollo (AKP) ha sido central para la historia turca contemporánea debido a la aún novedosa identidad nacional asociada al islamismo moderado, y una política exterior firme, autónoma, más allá del eje occidental. Desde hace más de una década, Turquía desarrolló una agenda activa como una potencia emergente de tipo medio, abriendo así nuevos espacions y haciendo sentir su presencia en los foros mundiales de política económica, como el G-20. Hasta hace poco, Ankara intentó generar un entrono regional no turbulento para impulsar sus relaciones políticas, económicas y culturales con el Medio Oriente, el Cáucaso y los Balcanes. Al mismo tiempo, Turquía comenzó a desarrollar estrategias particulares para nuevas regiones como el África subsahariana y América Latina. Estos espacios se eligieron principalmente con el fin de expandir la influencia y presencia globales, y como forma de diversificar mercados a través de la creación de representaciones oficiales, visitas de alto rango, e iniciativas comerciales. Este trabajo intenta aportar algunos argumentos acerca de las fuentes de apertura diplomática de Ankara hacia estas regiones en la era de las potencias medias emergentes, mientras que, al mismo tiempo, intenta una comparación entre similitudes y diferencias en el proceso de la apertura y los resultados en ambos espacios regionales.

The Justice and Development Party (AKP) has been central for the contemporary Turkish history due to the its novel domestic identity grounded on the moderate Islamism, and an assertive, autonomous foreign policy, beyond the Western axis. For more than a decade, Turkey developed an active agenda as an emerging middle power, thus opening new spaces and increasing its presence in global political economy forums such as G-20. Until recently, Ankara tried to generate a non-turbulent regional environment to boost its political, economic and cultural relations with the Middle East, the Caucasus and the Balkans. At the same time, Turkey started developing particular strategies for new regions like Sub-Saharan Africa and Latin America. These spaces were chosen mainly to expand global influence and presence, and pursuit market diversification through the creation of official representations, high-rank visits, and commercial initiatives. This paper attempts to bring some arguments about the sources of Ankara's diplomatic opening toward these regions in the age of the emerging middle powers, while, at the same time, comparing the similarities and differences of the opening's process and outcomes in both regional spaces. ; El Partido Justicia y Desarrollo (AKP) ha sido central para la historia turca contemporánea debido a la aún novedosa identidad nacional asociada al islamismo moderado, y una política exterior firme, autónoma, más allá del eje occidental. Desde hace más de una década, Turquía desarrolló una agenda activa como una potencia emergente de tipo medio, abriendo así nuevos espacions y haciendo sentir su presencia en los foros mundiales de política económica, como el G-20. Hasta hace poco, Ankara intentó generar un entrono regional no turbulento para impulsar sus relaciones políticas, económicas y culturales con el Medio Oriente, el Cáucaso y los Balcanes. Al mismo tiempo, Turquía comenzó a desarrollar estrategias particulares para nuevas regiones como el África subsahariana y América Latina. Estos espacios se eligieron principalmente con el fin de expandir la influencia y presencia globales, y como forma de diversificar mercados a través de la creación de representaciones oficiales, visitas de alto rango, e iniciativas comerciales. Este trabajo intenta aportar algunos argumentos acerca de las fuentes de apertura diplomática de Ankara hacia estas regiones en la era de las potencias medias emergentes, mientras que, al mismo tiempo, intenta una comparación entre similitudes y diferencias en el proceso de la apertura y los resultados en ambos espacios regionales. ; El Partit Justícia i Desenvolupament (AKP) ha estat central per a la història turca contemporània per causa de l'encara nova identitat nacional associada a l'islamisme moderat, i una política exterior ferma, autònoma, més enllà de l'eix occidental. Des de fa més d'una dècada, Turquia va desenvolupar una agenda activa com potència emergent de tipus mitjà, obrint així nous espais i fent sentir la seva presència en els fòrums mundials de política econòmica, com el G-20. Fins fa poc, Ankara va intentar generar un entorn regional no turbulent per a impulsar les seves relacions polítiques, econòmiques i culturals amb el Mig Orient, el Caucas i els Balcans. Alhora, Turquia va començar a desenvolupar estratègies particulars per a noves regions com l'Àfrica subsahariana i Amèrica Llatina. Aquests espais es van trira principalment per tal d'expandir la influència i presència globals, i com a forma de diversificar mercats a través de la creació de representacions oficials, visites d'alt rang, i iniciatives comercials. Aquest treball intenta aportar alguns arguments sobre les fonts d'obertura diplomàtica d'Ankara cap a aquestes regions en l'era de les potències mitjanes emergents, mentre que, al mateix temps, intenta una comparació entre similituds i diferències en el procés de l'obertura i els resultats en tots dos espais regionals.