Through a shifted and enriched approach, combining history and anthropology/sociology, this book addresses the forms of social integration and the multiple cultural hybridizations produced by slavery in the societies of Europe, Africa and America during the medieval and modern periods. Analyzing the normative contours used to define the identity of the slave, it then discusses his attempts and modalities of integration in the host societies, measuring the socialization process that may have resulted. Questioning the social mechanisms of the ancient societies that presided over the mixing of populations, as attested by the sources, is one of the areas that historians in this field (Atlantic societies, Maghreb) are most interested in. Among their main projects is that of deconstructing illusions of "racial" and cultural homogeneity in contemporary societies. A work on the acculturation and agency capacity of slaves, on the capacity of enslaved persons (not only freed) to exist as actors in the social sphere, particularly in the Iberian peninsula and the Mediterranean area, is the aim of this work. By proposing a history of Mediterranean brewing, it challenges preconceived ideas about cultural divisions and civilizational confinements.
Leave the violence is possible by gender perspectives, ie by working with myself and those around us, work based on the legacy of decades and decades of thoughts and practices of women who were sensitive, and at the same time demands, to the individual and collective experiences of social domination and subjugation that women have suffered only by the fact of being. These women whisper to us like sirens and make us question the more unquestionable than ever we have raised in our everyday lives, and so often we have believed and followed blindly, without reason or sense
Zugriffsoptionen:
Die folgenden Links führen aus den jeweiligen lokalen Bibliotheken zum Volltext:
El present assaig examina alguns dels enfocaments crítics i teòrics en l'àrea dels estudis de la memòria històrica i de la identitat que han sorgit com a resposta als reptes culturals contemporanis resultants de les transformacions polítiques i socials que s'han esdevingut de manera global durant les darreres dècades. L'assaig es centra en el cas pràctic del paper de la memòria històrica en la formació d'identitats col·lectives en l'Espanya contemporània, en el període posterior a la dictadura i en la subsegüent transició política. L'estudi explora de manera concreta l'ús del trop dels fantasmes en la literatura i el cinema espanyols contemporanis com a forma simptomàtica l'espectralitat del passat col·lectiu reprimit. ; Este ensayo examina algunos de los enfoques teóricos y críticos del campo de la memoria histórica y los estudios sobre la identidad que han surgido como respuesta a los retos culturales contemporáneos resultantes de las transformaciones políticas y sociales que se han sucedido en el mundo en las últimas décadas. El ensayo se centra en un estudio práctico del papel que ha tenido la memoria histórica en la formación de identidades colectivas en la España contemporánea, el período post-dictatorial y la posterior transición política. Asimismo, este estudio explora, en particular, el uso del tropo de la aparición de fantasmas en la literatura y el cine español contemporáneos como una forma sintomática de espectralidad de un pasado colectivo reprimido. ; This essay examines some of the critical and theoretical approaches in the area of historical memory and identity studies that have emerged as a response to the contemporary cultural challenges that have resulted from the social and political transformations which have taken place globally in the last decades. The essay narrows its focus to a case study of the role of historical memory in the formation of collective identities in contemporary Spain, in the aftermath of the dictatorship and the subsequent political transition. This study explores in particular the use of the trope of haunting ghosts in contemporary Spanish literature and cinema as symtomatic form of spectrality of the repressed collective past.
Augustus founded the principate as a system of acceptance in which the princeps rule had to be continually renewed in communication between princeps' and senate, the military, plebs urbana and provincial elites. This communication took place in all areas of culture, by giving and receiving honours as well as by collective practices and rituals. They define the monarchy as a personal relationship between the ruler as a patron and his following, the clientela. This connexion is expressed in the ancient term auctoritas, deeply rooted in Roman republican times. Auctoritas expresses a personal quality which governs all the princeps' conduct. By emperor Augustus' own account, auctoritas was the arcanum of his reign and is a specific historical occurrence of charisma ; Augusto fundó el principado como un sistema de aceptación en que la regla de princeps tenía que renovarse continuamente en la comunicación entre el princeps "y el Senado, los militares, la plebe urbana y provincial las élites. Esta comunicación se llevó a cabo en todos los ámbitos de la cultura, dando y recibir los honores, así como por las prácticas y los rituales colectivos. ellos definir la monarquía como una relación personal entre el gobernante como un patrón y su continuación, la clientela. Esta relación se expresa en el antiguo término auctoritas, profundamente arraigada en la época de los romanos republicanos. Auctoritas expresa una cualidad personal que rige todos los princeps ' llevar a cabo. Según el propio emperador Augusto, auctoritas era el arcano de su reinado y es un hecho histórico específico del carisma.
In contemporary democratic societies most administrations manage their competences by means of programmes of government action, i.e. using public policies. These aim to resolve publicly identified situations or conflicts, as well as design strategies and / or implementation tools by means of action programmes derived from political - public administration agreements that have the objective of resolving these collective problems. Within this framework it is necessary to evaluate these processes so as to identify if the programmes established by the governments have been adequate, and if they have been capable of solving the various problems and of reaching the target groups in order to satisfy their needs and improve the situation of the final beneficiaries. This research proposes the analysis and measurement of cultural events, understood as acts of implementing a public policy, in order to later discover if evaluating a policy by means of the proposed analysis of the impacts is possible. Therefore the challenge of this research is found in the process of analysing cultural impacts so as to be able to observe if this analysis process can be adapted to the effectiveness analysis of a public policy. ; En les societats democràtiques contemporànies, la majoria de les administracions gestionen les seves competències per mitjà de programes d'acció governamental, és a dir, les polítiques públiques, destinades a resoldre situacions identificades públicament. Així doncs les estratègies i/o eines d'implementació per mitjà dels programes d'acció - acords de l'administració pública- tenen l'objectiu de resoldre aquests problemes col•lectius. Dins d'aquest marc, cal avaluar aquests processos, per tal de determinar si els programes establerts pels governs han estat suficients, si han estat capaços de resoldre els diversos problemes i si han arribat als grups objectiu per tal de satisfer les seves necessitats, millorant la situació dels beneficiaris finals. Aquesta investigació proposa l'anàlisi i la mesura dels esdeveniments ...
Entrevista al Dr. Sylvain Connac, màxim referent de les pedagogies cooperatives, professor titular de la Universitat Paul Valéry de Montpeller, i investigador en Ciències de l'Educació en el grup de recerca LIRDEF. L'investigador francès precisa què són les pedagogies cooperatives, les compara amb l'aprenentatge cooperatiu que s'aplica en el sistema educatiu català i detalla el funcionament d'una classe cooperativa. A la vegada, trenca amb idees preconcebudes sobre el treball cooperatiu: incideix en la individualitat; apunta sobre voluntarietat en el fet de cooperar; marca l'ús del grup cooperatiu com una eina més, i no pas com l'única; distingeix treball en grup, treball de grup, treball en equip i treball d'equip; aporta noves situacions d'ensenyament-aprenentatge com l'ajuda, l'ajuda mútua, la tutoria o per fer col·lectiu com els debats amb finalitats democràtiques i filosòfiques (DVDP); i diferencia cooperació de col·laboració en l'aprenentatge. En definitiva, Connac va més enllà del treball en grup cooperatiu i amplia el camp d'acció dels mètodes cooperatius a l'abast. A més, valora si cooperar és un valor o no ho és, si ha de ser un mitjà o una finalitat en la seva aplicació a l'aula, i s'endinsa en la pandèmia de la covid-19 i en el fet de si és possible cooperar virtualment. Finalment, aporta línies de futur i valora si la cooperació a les aules estarà més present en el 2030. ; Interview with Dr Sylvain Connac, leading figure in cooperative pedagogies, professor at Université Paul-Valéry-Montpellier and researcher in Educational Sciences with the LIRDEF research group. The French researcher defines cooperative pedagogies, compares them with the cooperative learning that is used in the Catalan education system and describes how a cooperative class functions. At the same time, he breaks with preconceived ideas about cooperative work: he highlights the importance of individuality and the voluntary nature of cooperating; he shows that cooperative groups should be regarded as one of several educational tools and not the only one; he distinguishes between working in a group and group work, working in a team and team work; he offers new teaching-learning situations involving assistance, mutual assistance and tutoring and others that promote collective work such as democratic and philosophical debates; and he differentiates between cooperation and collaboration in learning. In short, in the interview Connac goes beyond cooperative group work and expands the scope of the cooperative methods available. In addition, he assesses whether cooperating is a value or not, whether it should be a means or an end when applied in the classroom, and he examines the effects of Covid-19 and whether virtual cooperation is possible. Finally, he provides future guidelines and assesses whether cooperation will play a greater role in classrooms in 2030. ; Entretien avec le docteur Sylvain Connac, grande figure des pédagogies coopératives, maître de conférences à l'université Paul Valéry de Montpellier, et chercheur en Sciences de l'Éducation et membre du groupe LIRDEF. Le professeur Connac précise ce que sont les pédagogies coopératives, il les compare à l'apprentissage coopératif appliqué dans le système d'enseignement catalan et il décrit en détail le fonctionnement d'une classe coopérative. Par la même, il remet en cause les idées reçues sur le travail coopératif : il souligne l'importance de l'individualité et le volontariat dans le fait de coopérer, il montre l'utilisation du groupe coopératif comme un outil de plus et non comme le seul, il fait la distinction entre travail en groupe, travail de groupe, travail en équipe et travail d'équipe, il propose de nouvelles situations d'enseignement-apprentissage telles que l'aide, l'entraide, le tutorat ou l'action collective comme les discussions à visées démocratique et philosophique (DVDP), et il fait la distinction entre coopération et collaboration dans l'apprentissage. En définitive, Connac va au-delà du travail en groupe coopératif et il élargit le champ des méthodes coopératives disponibles. De plus, il se demande si la coopération est une valeur ou non, si elle doit être un moyen ou une fin dans son application en classe, et il se penche sur la pandémie de Covid-19 et s'il est possible de coopérer virtuellement. Enfin, il fournit des pistes pour l'avenir et évalue si la coopération aura plus de place dans classe en 2030.
En aquest article fem un recorregut per les polítiques, accions i estratègies de la Unió Europea en l'àmbit de l'esport. Començant per les primeres consideracions de l'esport com un valor rellevant per a Europa i per a la construcció social i col•lectiva, subratllem la fita que va suposar la incorporació del mateix com un àmbit i competència europea als Tractats Constitucionals i, específicament, al Tractat de Lisboa. A continuació, reflectim la normativa comunitària i els plans d'acció més rellevants generats per les institucions europees en aquest àmbit, així com les iniciatives més emblemàtiques, de les quals el programa Erasmus + 2014-2020 constitueix l'element recent més significatiu. ; In this article we set out to review the policies, actions and strategies of the European Union with regard to sport, starting with the first considerations of sport as a core value for Europeand for the process of social and collective construction, and attaching due emphasis to the historic importance of its incorporation as an area of European competence in the basicConstitutional Treaties and specifically in the Treaty of Lisbon. In conclusion we consider European Union law and the most relevantaction plans generated by the European institutions in this field, as well as the most emblematic initiatives, of which the Erasmus+2014-2020 programme is the most significant recent development. ; En este artículo hacemos un recorrido por las políticas, acciones y estrategias de la Unión Europea en el ámbito del deporte. Comenzando por las primeras consideraciones del deporte como un valor relevante para Europa y para la construcción social y colectiva, subrayamos el hito que supuso la incorporación del mismo como un ámbito y competencia europea a los Tratados Constitucionales y, específicamente, al Tratado de Lisboa. A continuación, reflejamos la normativa comunitaria y los planes de acción más relevantes generados por las instituciones europeas en este ámbito, así como las iniciativas más emblemáticas, de las que el programa Erasmus + 2014-2020 constituye el elemento reciente más significativo.
Las políticas culturales se han institucionalizado sobre la idea de la cultura como sustantivo, como objeto, incluso como esencia de un grupo o colectivo. Si bien el modelo de democratización de la cultura continúa como núcleo de las políticas culturales, se vuelve evidente la caducidad de buena parte de los principios de una política centrada en el acceso a la oferta cultural. Los problemas a los que las políticas públicas se enfrentan resultan cada vez más complejos, inciertos y con más riesgos incorporados. Suponen un nuevo reto para la legitimidad de las instituciones culturales en su rol de intermediación tradicional. En este contexto, los bienes comunes (commons) emergen no sólo como concepto analítico sino como herramientas de acción política, social y legal. Los bienes comunes no son simplemente objetos o espacios, sino complejos sistemas de gestión de recursos con comunidades y normas que permiten su sostenibilidad. Este artículo plantea como hipótesis la posibilidad de que las políticas culturales reconozcan la cultura no sólo como sustantivo sino también como adjetivo (lo cultural). ¿Qué implica concebir las políticas culturales como políticas de los bienes comunes? ¿Cuáles son las diferencias principales en lo que se refiere al modelo de políticas de acceso a la cultura? ¿Puede un cambio de modelo derivar en la desresponsabilización de las políticas públicas en el ámbito de la cultura? ; Les polítiques culturals s'han institucionalitzat sobre la idea de la cultura com a substantiu, com a objecte, fins i tot com a essència d'un grup o col·lectiu. Tot i que el model de democratització de la cultura continua com a nucli de les polítiques culturals, es torna evident la caducitat de bona part dels principis d'una política centrada a l'accés a l'oferta cultural. Els problemes a què les polítiques públiques s'enfronten resulten cada vegada més complexos, incerts i amb més riscos incorporats. Suposen un nou repte per a la legitimitat de les institucions culturals en el seu rol d'intermediació tradicional. En aquest context, els béns comuns (commons) emergeixen no sols com a concepte analític sinó com a eines d'acció política, social i legal. Els béns comuns no són simplement objectes o espais sinó complexos sistemes de gestió de recursos amb comunitats i normes que permeten la seua sostenibilitat. Aquest article planteja com a hipòtesi la possibilitat que les polítiques culturals reconeguen la cultura no sols com a substantiu sinó també com a adjectiu (allò cultural). Què implica concebre les polítiques culturals com a polítiques dels béns comuns? Quines són les diferències principals en relació al model de polítiques d'accés a la cultura? Pot un canvi de model derivar en la desresponsabilització de les polítiques públiques en l'àmbit de la cultura? ; Cultural policies have been institutionalised around the idea of culture as a noun, as an object, and even as the essence of a group or collective. While the model of the democratisation of culture remains at the heart of cultural policies, the temporary nature of many of the principles of a policy focused on access to cultural activities is becoming apparent. The problems faced by public policies are increasingly complex, uncertain and involve more and more risks. They pose a new challenge to the legitimacy of cultural institutions in their traditional role of intermediation. In this context, the commons are not merely an analytical concept, but are also tools for political, social and legal action. They are not just objects or spaces, but also complex systems for resource management with communities and rules that allow their sustainability. This article considers the hypothesis of the possibility of cultural policies recognising culture not only as a noun but as an adjective (the cultural). What does conceiving of cultural policies in terms of policies of the commons entail? What are the main differences in the model of policies for access to culture? Can a change of model lead to the removal of responsibility from public policies in the field of culture?
