El present assaig examina alguns dels enfocaments crítics i teòrics en l'àrea dels estudis de la memòria històrica i de la identitat que han sorgit com a resposta als reptes culturals contemporanis resultants de les transformacions polítiques i socials que s'han esdevingut de manera global durant les darreres dècades. L'assaig es centra en el cas pràctic del paper de la memòria històrica en la formació d'identitats col·lectives en l'Espanya contemporània, en el període posterior a la dictadura i en la subsegüent transició política. L'estudi explora de manera concreta l'ús del trop dels fantasmes en la literatura i el cinema espanyols contemporanis com a forma simptomàtica l'espectralitat del passat col·lectiu reprimit. ; Este ensayo examina algunos de los enfoques teóricos y críticos del campo de la memoria histórica y los estudios sobre la identidad que han surgido como respuesta a los retos culturales contemporáneos resultantes de las transformaciones políticas y sociales que se han sucedido en el mundo en las últimas décadas. El ensayo se centra en un estudio práctico del papel que ha tenido la memoria histórica en la formación de identidades colectivas en la España contemporánea, el período post-dictatorial y la posterior transición política. Asimismo, este estudio explora, en particular, el uso del tropo de la aparición de fantasmas en la literatura y el cine español contemporáneos como una forma sintomática de espectralidad de un pasado colectivo reprimido. ; This essay examines some of the critical and theoretical approaches in the area of historical memory and identity studies that have emerged as a response to the contemporary cultural challenges that have resulted from the social and political transformations which have taken place globally in the last decades. The essay narrows its focus to a case study of the role of historical memory in the formation of collective identities in contemporary Spain, in the aftermath of the dictatorship and the subsequent political transition. This study explores in particular the use of the trope of haunting ghosts in contemporary Spanish literature and cinema as symtomatic form of spectrality of the repressed collective past.
La crisi financera i econòmica mundial que viu el món globalitzat des de l'estiu de 2007 planteja la qüestió de si estem davant de la fi d'un cicle o de la fi d'un model, i posa en evidència la necessitat d'un profund debat d'idees. A banda de les causes immediates de la crisi, s'observen causes profundes que són, principalment, resultat d'un període de globalització econòmica neoliberal. Si l'efecte de la crisi als països del Nord és evident i palpable, el seu impacte als països menys desenvolupats és devastador, la revisió del Consens de Monterrey, encaminada a concretar el finançament per a l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, va quedar frustrada pel naixement del G20. L'abordatge polític de la crisi posa en qüestió els lideratges mundials. Si bé el G20 va voler monopolitzar el debat, finalment les Nacions Unides, de la mà del president de l'Assemblea General, el pare d'Escoto, va poder convocar la Conferència sobre la Crisi Financera i Econòmica i els seus Efectes Sobre el Desenvolupament (juny de 2009). Malgrat que els seus resultats són molt menors, i no s'hi van acordar moltes de les recomanacions del mateix president i de la Comissió Stiglitz, les conclusions de tot plegat apunten a una imprescindible reforma del sistema i de la governança de l'economia financera mundial. El "G192", es va posar, doncs, sobre la taula un model de governança democràtica mundial per abordar un crisi global d'impacte sobre la ciutadania mundial. The financial and economic crisis that has been rocking the globalised world since the summer of 2007 raises the question of whether we are looking at the end of a cycle or the end of a model and highlights the need for a thorough debate of ideas. In addition to the immediate causes of the crisis (such as the bursting of the housing bubble and the toxicity of the financial markets), several deep-rooted causes can be found, most resulting from a period of neo-liberal economic globalisation. Whilst the crisis has had a clear and tangible impact on the countries of the North, it has been calamitous for less developed countries. The damage is compounded by the fact that the review of the Monterrey Consensus, intended to find the necessary financing to achieve the Millennium Development Goals, was thwarted by the emergence of the G20. The political hijacking of the crisis casts doubt on global leadership. Although the G20 monopolised the debate, in the end, the United Nations (UN), under the leadership of the president of the General Assembly, Father Miguel d'Escoto, managed to convene the Conference on the World Financial and Economic Crisis and Its Impact on Development (June 2009). Despite the conference's modest results and the fact that no agreement was reached on many of the recommendations made by the president or the 'Stiglitz Commission', the conclusions as a whole point towards a crucial need to reform the system and governance bodies of the global financial economy. To this end, within the context of the UN, or 'G192', a model of global democratic governance was tabled to address a global crisis with an impact on global citizens ; Postprint (published version)
La crisi financera i econòmica mundial que viu el món globalitzat des de l'estiu de 2007 planteja la qüestió de si estem davant de la fi d'un cicle o de la fi d'un model, i posa en evidència la necessitat d'un profund debat d'idees. A banda de les causes immediates de la crisi, s'observen causes profundes que són, principalment, resultat d'un període de globalització econòmica neoliberal. Si l'efecte de la crisi als països del Nord és evident i palpable, el seu impacte als països menys desenvolupats és devastador, la revisió del Consens de Monterrey, encaminada a concretar el finançament per a l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, va quedar frustrada pel naixement del G20. L'abordatge polític de la crisi posa en qüestió els lideratges mundials. Si bé el G20 va voler monopolitzar el debat, finalment les Nacions Unides, de la mà del president de l'Assemblea General, el pare d'Escoto, va poder convocar la Conferència sobre la Crisi Financera i Econòmica i els seus Efectes Sobre el Desenvolupament (juny de 2009). Malgrat que els seus resultats són molt menors, i no s'hi van acordar moltes de les recomanacions del mateix president i de la Comissió Stiglitz, les conclusions de tot plegat apunten a una imprescindible reforma del sistema i de la governança de l'economia financera mundial. El "G192", es va posar, doncs, sobre la taula un model de governança democràtica mundial per abordar un crisi global d'impacte sobre la ciutadania mundial. The financial and economic crisis that has been rocking the globalised world since the summer of 2007 raises the question of whether we are looking at the end of a cycle or the end of a model and highlights the need for a thorough debate of ideas. In addition to the immediate causes of the crisis (such as the bursting of the housing bubble and the toxicity of the financial markets), several deep-rooted causes can be found, most resulting from a period of neo-liberal economic globalisation. Whilst the crisis has had a clear and tangible impact on the countries of the North, it has been calamitous for less developed countries. The damage is compounded by the fact that the review of the Monterrey Consensus, intended to find the necessary financing to achieve the Millennium Development Goals, was thwarted by the emergence of the G20. The political hijacking of the crisis casts doubt on global leadership. Although the G20 monopolised the debate, in the end, the United Nations (UN), under the leadership of the president of the General Assembly, Father Miguel d'Escoto, managed to convene the Conference on the World Financial and Economic Crisis and Its Impact on Development (June 2009). Despite the conference's modest results and the fact that no agreement was reached on many of the recommendations made by the president or the 'Stiglitz Commission', the conclusions as a whole point towards a crucial need to reform the system and governance bodies of the global financial economy. To this end, within the context of the UN, or 'G192', a model of global democratic governance was tabled to address a global crisis with an impact on global citizens ; Postprint (published version)
This article compares three small, stateless, city-regional nation cases of Scotland, Catalonia, and the Basque Country after September 2014. Since the referendum on Scottish independence, depending on its unique context, each case has engaged differently in democratic and deliberative experimentation on the «right to decide» its future beyond its referential (pluri)nation(al)- states in the UK and Spain. Most recently, the Brexit referendum has triggered a deeper debate on how regional and political demands by these cases could re-scale the fixed (pluri)nation(al)-states' structures while even directly advocating for some sort of «Europeanization». Based on a broader research programme on comparing city-regional cases titled «Benchmarking City-Regions», this paper argues that the differences in each of these three cases are noteworthy. Yet, even more substantial are their diverse means of accommodating smart devolutionary strategic pathways of self-determination through political innovation processes among pervasive metropolitanisation responses to a growing «post-national urbanity» pattern in the European Union. Thus, the paper examines: To what extent are the starting points of the levels of «smart devolution» for each case similar? What are the potential political scenarios for these cases as a result of the de- or recentralisation strategies of their referential (pluri)nation(al)-states? What are the most relevant distinct strategic political innovation processes in each case? Ultimately, this paper aims to benchmark how Scotland, Catalonia, and the Basque Country are strategically moving forward beyond their referential (pluri)nation(al)-states in such a new European geopolitical pattern we can call «post-national urbanity» by formulating devolution, and even independence, in unique metropolitan terms.
En les últimes dècades els conceptes de «nació» i «identitat territorial» han patit una transformació en els àmbits polítics i acadèmics, amb un canvi de conceptes ètnic-culturals tradicionalment dominants a uns altres de caràcter políticocívic. Els primers tendeixen a definir la identitat a través d'elements objectius (llengua, història, territori, cultura, tradicions, etc.) mentre que els segons adopten un enfocament més subjectiu (bàsicament, «la voluntat de ser»). En aquest treball aprofundim en aquesta transformació en el cas de la identitat europea. Per a això, proposem un enfocament qualitatiu i evolutiu que utilitza textos promoguts per la UE (declaracions i tractats), en els quals la identitat juga un paper rellevant. Realitzem una anàlisi de contingut que selecciona aquells elements que han arribat a objectivar la identitat europea (i, com a contrast, mirem aquells elements que incideixen en la identitat dels Estats membres). Si bé identifiquem un avanç en la concepció políticocivil com a reflex de la tendència general, encara queden elements objectius d'orientació cultural en els textos del segle XXI. Això reflecteix la necessitat de presentar públicament una identitat en construcció com una cosa naturalitzada i com a part d'una realitat construïda a través dels temps. Per a Europa els conceptes amb major presència són «identitat europea» (més freqüent en informes i declaracions breus), «cultura europea» i «patrimoni comú europeu» (més comú en els tractats). Aquests conceptes, en un cert sentit, reflecteixen una realitat determinada. ; En las últimas décadas los conceptos de «nación» e «identidad territorial» han sufrido una transformación en los ámbitos políticos y académicos, con un cambio de conceptos étnico-culturales tradicionalmente dominantes a otros de carácter político-cívico. Los primeros tienden a definir la identidad a través de elementos objetivos (lengua, historia, territorio, cultura, tradiciones, etc.) mientras que los segundos adoptan un enfoque más subjetivo (básicamente, «la voluntad de ser»). En este trabajo profundizamos en esta transformación en el caso de la identidad europea. Para ello, proponemos un enfoque cualitativo y evolutivo que utiliza textos promovidos por la UE (declaraciones y tratados), en los que la identidad juega un papel relevante. Realizamos un análisis de contenido que selecciona aquellos elementos que han llegado a objetivar la identidad europea (y, como contraste, miramos aquellos elementos que inciden en la identidad de los Estados miembros). Si bien identificamos un avance en la concepción político-civil como reflejo de la tendencia general, aún quedan elementos objetivos de orientación cultural en los textos del siglo XXI. Esto refleja la necesidad de presentar públicamente una identidad en construcción como algo naturalizado y como parte de una realidad construida a través de los tiempos. Para Europa los conceptos con mayor presencia son «identidad europea» (más frecuente en informes y declaraciones breves), «cultura europea» y «patrimonio común europeo» (más común en los tratados). Estos conceptos, en cierto sentido, reflejan una realidad determinada. ; In recent decades the concepts of "nation" and "territorial identity" have undergone a transformation in terms of politics and academia, with a shift from traditionally dominant ethno-cultural concepts to others of a political-civic nature. The former tend to define identity through objective elements (language, history, territory, culture, traditions, etc.) while the latter take a more subjective approach (basically, 'the will to be'). In this paper, we delve into this transformation in the case of European identity. To this end, we propose a qualitative and evolutionary approach that uses texts promoted by the EU (declarations and treaties), in which identity plays a relevant role. We carry out a content analysis that singles out those elements that have come to objectify the European identity (and, as a contrast, we look at those elements bearing on the identity of the Member States). While we identify an advance in the political-civil conception as a reflection of the general trend, culturally-oriented objective elements still remain in 21st Century texts. This reflects the need to publicly present an identity in construction as something naturalised, and as part of a reality built through the ages. For Europe the concepts with greatest presence are "European identity" (more frequent in reports and brief declarations), "European culture" and "common European heritage" (more common in the treaties). These are concepts that, in some sense, reflect a given reality.
Artikulu honek Estatu espainiarra eta horren legez kanpoko euskal terroristaren irudiaren eraikuntzari buruzko alderdi esanguratsu batzuk landu nahi ditu. ZEN plana (1983), Arartekoren analisiak (2009), edota Ertzaintzaren web antiterrorista (2011) bezalako Estatu nazioaren diskurtso ofizialak ezinbesteko egingo dira komunitatearen eraikuntzarako. Testu horiek diziplina, botere subiranoa eta kudeaketa gobernamentalaren analisira garamtzate. Triangelu horrek legez kanpokoa homo sacer gisara eraikiko du subjek(tifika)zio teknologia ezberdinen bitartez. ; This article attempts to provide some keynotes in trying to understand the construction of the Spanish State and it's Basque terrorist outlaw. The Nation State's institutional discourses such as the ZEN plan (1983), Ararteko's analysis (2009) or Ertzaintza's antiterrorist website (2011) become indispensable tools for the community's construction. These texts lead to an interpretation of discipline, sovereign power and governmental management through the subjec(tifica)tion technologies that build the outlaw as Homo Sacer. ; Este artículo trata de proporcionar algunas claves en un intento de comprender la construcción del Estado Español y del terrorismo Vasco al margen de la ley. Los discursos institucionales como el plan ZEN (1983), el análisis de Ararteko (2009) o la página web antiterrorista de la Ertzaintza (2011) se convierten en herramientas imprescindibles para la construcción de la comunidad. Estos textos nos conducen a una interpretación de la disciplina, del poder soberano y la gestión gubernamental a través de las tecnologías de su(b)je(tiva)ción que construye el fuera de la ley como Homo Sacer. ; Aquest article tracta de proporcionar algunes claus per intentar entendre la construcció de l'Estat espanyol i la del terrorista basc proscrit. Els discursos institucionals de l'Estat, com ara el plan ZEN (1983), l'anàlisi d'Ararteko (2009) o la pàgina web antiterrorista de l'Ertzaintza (2011) esdevenen eines indispensables per a la construcció de la comunitat. Aquests textos porten a una interpretació de la disciplina, el poder sobirà i l'administració governamental a través de les estratègies de subjec(tiva)ció que fan del proscrit un Homo Sacer.
Com la seva generació, Valls és marcat per la Guerra Civil i la repressió franquista. Per això veié la humanitat des del realisme polític pessimista i agonista; i cercà fonamentar filosòficament un «nosaltres» que acabés amb la lluita de tots contra tots. Analitzem els seus atacs als «nosaltres» construïts sobre la classe, la cultura o nació, la societat civil o el «jo» individual, l'emotivisme i el moralisme, que són impotents i alimenten el natural «agonisme» humà. A canvi, Valls primer va creure trobar el «nosaltres» en l'Església, però se'n desmarcà radicalment i només confià en una versió hegeliana de l'Estat. En aquest article, fem un balanç de l'obra i la docència acadèmica del professor recentment desaparegut ; Like the rest of his generation, Valls was marked by the Spanish Civil War and the Francoist repression. Therefore he viewed humanity from realpolitik, pessimistic and agonistic; he searched to give a philosophical base to an "we" which would end the struggle of one against another. We analyze his attacks on "we" built on class, culture or nationality, civil society o the "I" individual, emotivism or moralism, which are impotent and feed the natural human "agonism". Instead, Valls first thought he'd found the "we" in the church, but then changed radically and only trusted the Hegelian version of the state. In this article we take a balance of the work and teaching of the recently departed professor
En este trabajo se examinan algunas cuestiones en torno al proceso de «constitucionalización» del Derecho comunitario. En primer término se abordan los problemas nominales que han acompañado al Tratado de Lisboa y a su precursora, la malograda «Constitución europea». En segundo lugar, se abunda en la denominada «tesis del no demos», que parece haber sido la vencedora, al menos a nivel del discurso teórico, tras la firma del Tratado de Lisboa. En la última parte del trabajo, se afronta de modo sucinto, la cuestión de la ciudadanía europea en relación con este proceso de constitucionalización. En general, la tesis central del trabajo puede ser resumida del siguiente modo: la Unión Europea no se puede subsumir ni explicar bajo los conceptos que se han empleado tradicionalmente para el Estado Nación. ; This paper examines some issues connected to the process of «constitutionalization» of European Community law. First, the denomination problems that have accompanied the Treaty of Lisbon and its predecessor, the ill-fated «European Constitution», are addressed. Second, the socalled «no demos thesis» is analyzed. This thesis seems to have been successful, at least at the level of theoretical discourse, following the signing of the Treaty of Lisbon. In the last part of the work, the question of European citizenship in relation to the constitutional process is addressed. In general, the central thesis of the work can be summarized as follows: the European Union cannot be subsumed or explained under the concepts used traditionally to refer to the Nation State.
"Han passat cent anys des que es va fer la pregunta que avui és famosa a la Xina: 'Quan podrà la Xina convidar el món sencer a Pequín per a una competició internacional olímpica?'. Al 2008, els Jocs Olímpics es duran a terme a la nació menys 'occidentalitzada' on mai s'han celebrat. Serà la tercera vegada que els Jocs Olímpics d'Estiu se celebrin fora d'Occident o d'una de les seves antigues colònies, i serà la trobada més important entre Orient i Occident en temps de pau. Serà un moment crucial quan la Xina comenci a ocupar el seu lloc com a peça fonamental de la política mundial, en l'economia i en la cultura després de gairebé 170 anys de subordinació als poders occidentals i al Japó. Per als xinesos, l'eslògan olímpic 'Un món, un somni' significa que tota la gent del món vol un bon nivell de vida i seguretat, i que totes les nacions desitgen modernitzar-se i arribar a condicions polítiques i econòmiques estables (.)". ; "Han pasado cien años desde que se formuló la pregunta que ahora es famosa en China: '¿Cuándo podrá China invitar al mundo entero a Pekín para una competición internacional olímpica?'. En 2008, los Juegos Olímpicos se llevarán a cabo en la nación menos 'occidentalizada' en la que se han celebrado hasta ahora. Será la tercera vez que los Juegos Olímpicos de Verano se celebren fuera de Occidente o de sus antiguas colonias, y será el mayor encuentro entre Oriente y Occidente en tiempos de paz. Será un momento fundamental cuando China empiece a ocupar su lugar como pieza fundamental en la política mundial, en economía y en cultura después de casi 170 años de subordinación a los poderes occidentales y a Japón. Para los chinos, el eslogan olímpico 'Un mundo, un sueño' significa que toda la gente del mundo quiere un buen nivel de vida y seguridad, y que todas las naciones desean modernizarse y alcanzar condiciones políticas y económicas estables (.)". ; "One hundred years have passed since the question now famous in China was asked, 'When will China be able to invite all the world to Peking [Beijing] for an International Olympic contest…?' In 2008 the Olympic Games will be hosted by the least 'Westernized' nation in the world to yet host them. It will be only the third time the Olympic Summer Games have been held outside the West and its former colonies, and it will be the greatest-ever meeting of East and West in peacetime. It will mark a pivotal moment when China begins to take its place as a major force in global politics, economics, and culture after nearly 170 years of subordination to the Western powers and Japan. For Chinese people the Olympic slogan 'One World, One Dream' means that all the world's peoples want a high standard of living and a secure life, and all the world's nations want to modernize and achieve stable economic and political conditions (.)".
