Aquest article analitza com l'escriptor i periodista Josep Pla va contribuir a crear un estat d'opinió sobre una part important del nostre patrimoni cultural i urbà, com és el modernisme arquitectònic. Els seus plantejaments estètics van variar d'un període a l'altre, amb la qual cosa es demostra que la cultura pot ser objecte de manipulació per part de la política i dels mitjans de comunicació per a imposar principis que tenen poc a veure amb els seus valors estètics i ideològics inicials. ; This article examines how the writer and journalist Josep Pla contributed to opinion formation regarding architectural modernisme, an important part of Catalan cultural and urban heritage. The fact that Pla's aesthetic proposals varied from one period to another demonstrates how culture is manipulated by politics and the media so as to impose principles that have little to do with initial ideological and aesthetic values. ; Este artículo analiza cómo el escritor y periodista Josep Pla contribuyó a crear un estado de opinión sobre una parte importante de nuestro patrimonio cultural y urbano, como es el modernismo arquitectónico. Sus planteamientos estéticos variaron de un periodo a otro, con lo cual se demuestra que la cultura puede ser objeto de manipulación por parte de la política y de los medios de comunicación para imponer principios que tienen poco que ver con sus valores estéticos e ideológicos iniciales.
Aquest article analitza com l'escriptor i periodista Josep Pla va contribuir a crear un estat d'opinió sobre una part important del nostre patrimoni cultural i urbà, com és el modernisme arquitectònic. Els seus plantejaments estètics van variar d'un període a l'altre, amb la qual cosa es demostra que la cultura pot ser objecte de manipulació per part de la política i dels mitjans de comunicació per a imposar principis que tenen poc a veure amb els seus valors estètics i ideològics inicials. ; This article examines how the writer and journalist Josep Pla contributed to opinion formation regarding architectural modernisme, an important part of Catalan cultural and urban heritage. The fact that Pla's aesthetic proposals varied from one period to another demonstrates how culture is manipulated by politics and the media so as to impose principles that have little to do with initial ideological and aesthetic values. ; Este artículo analiza cómo el escritor y periodista Josep Pla contribuyó a crear un estado de opinión sobre una parte importante de nuestro patrimonio cultural y urbano, como es el modernismo arquitectónico. Sus planteamientos estéticos variaron de un periodo a otro, con lo cual se demuestra que la cultura puede ser objeto de manipulación por parte de la política y de los medios de comunicación para imponer principios que tienen poco que ver con sus valores estéticos e ideológicos iniciales.
Qualsevol persona que entra en un centre penitenciari s'ha d'adaptar a una institució amb una política, organització, jerarquia i sistema de relacions propis. Això suposa un gran canvi en el seu comportament, la qual cosa crea una identitat específica: la del reclús.Així, el reclús, en ésser alliberat necessitarà de diversos professionals per a la seva reintegració social. Aquest article defensa la importància dels espais de resocialització entre la presó i la societat, exposant les principals deficiències que els exreclusos troben a fi d'establir les bases de la intervenció per a una favorable integració social. ; Anyone who enters a correctional facility has to adapt to an institution with a politics, an organizational structure, a hierarchyand systems of relationships of its own. This brings about very significant changes in the individual's behaviour, which create a specific identity: that of the inmate. As a result, on being released the former inmate will require various kinds of professional intervention to facilitate his or her social reintegration. Thisarticle affirms the importance of spaces of resocializationbetween prison and society and identifies the main obstacles and difficulties that former inmates encounter with a view toestablishing the bases of intervention for favourable social integration. ; Cualquier persona que entra en un centro penitenciario debe adaptarse a una institución con una política, organización, jerarquía y sistema de relaciones propios. Esto supone un gran cambio en su comportamiento, lo que crea una identidad específica: la del recluso.Así, el recluso, al ser liberado necesitará de varios profesionales para su reintegración social. Este artículo defiende la importancia de los espacios de resocialización entre la prisión y la sociedad, exponiendo las principales deficiencias que los exreclusos encuentran a fin de establecer las bases de la intervención para una favorable integración social.
El autor analiza principalmente la legislación de la Comunidad Valenciana relativa a espacios naturales y zonas de protección, y vedas y reservas de caza y pesca. ; L'autor analitza principalment la legislació de la Comunitat Valenciana relativa a espais naturals i zones de protección, i vedes i reserves de caça i pesca ; The author focuses mainly on analysing the Valencian Community legislation on natural spaces and protection zones, as well as hunting and fishing closed seasons and reserves.
La recent legislació educativa ha permés la incorporació professional de l'educador social als centres d'educació secundària. Aquesta incorporació porta associada l'oportunitat de generar nous marcs, espais i temps de treball educatiu. Aquest article presenta els fonaments teòrics, de l'organització i la posada en pràctica d'una experiència de treball educatiu en xarxa implementada en un lES de la província de Toledo. Pretén servir de far pel que fa a noves formes de treball educatiu que donin respostes a les demandes i necessitats de les comunitats educatives. ; La reciente legislación educativa ha permitido la incorporación profesional del educador social en los centros de educación secundaria. Dicha incorporación trae asociada la oportunidad de generar nuevos marcos, espacios y tiempos de trabajo educativo. El presente artículo da cuenta de los fundamentos teóricos, de la organización y la puesta en práctica de una experiencia de trabajo educativo en red implementada en un IES de la provincia de Toledo. Pretende servir de faro respecto a nuevas formas de trabajo educativo que den respuestas a las demandas y necesidades de las comunidades educativas. ; Recent educational legislation has permited the introduction of the profession of social educator in centres of secondary education, bringing with it the opportunity to create new frameworks, spaces and times for educational work. This article presents the theoretical and organisational bases and practical application of an experience in educational work in network, in a secondary school in the Province of Toledo. The aim of these incorporations is to act as a lighthouse' for new forms of educational work that respond to the demands and needs of educational communities.
En aquest article es presenta una investigació que avalua un programa d'oci i participació social ("Implica-Acció") adreçat a gent gran de Granollers. Aquest programa es va implementar durant 7 anys (2001-2008) sent avaluat el seu impacte als dos anys següents de la seva finalització. Utilitza com a base de la seva actuació la metodologia de l'animació sociocultural des de la qual es promou un model de Desenvolupament Comunitari basat en els principis de participació, corresponsabilitat i construcció de ciutadania. L'objectiu ha estat verificar com l'aplicació d'aquesta metodologia en un context determinat pot promoure processos de participación ciutadana i activitats d'oci des de la perspectiva de la democràcia cultural, incrementant al seu torn la iniciativa social a barris, territoris i/o espais comunitaris. ; This article analyzes an assessment investigation about a leisure and social participation ("Implica-Acción") program for elderly people in Granollers. This program was implemented for 7 years (2001-2008), and its impact was analyzed two years after finishing. This program used the sociocultural animation methodology as a base, its aim was to promote community development, based on participation, co-responsibility and citizenship building. The objective of the assessment is to verify the implementation of that methodology in a specific context, which can promote citizen participation and leisure activities based on cultural democracy, also promoting social initiative in neighborhoods and community territory or spaces ; En este artículo se presenta una investigación que evalúa un programa de ocio y participación social ("Implica-Acción") dirigido a personas mayores de Granollers. Dicho programa se implementó durante 7 años (2001-2008) siendo evaluado su impacto a los dos años siguientes de su finalización. Utiliza como base de su actuación la metodología de la Animación Sociocultural desde la que se promueve un modelo de Desarrollo Comunitario basado en los principios de participación, corresponsabilidad y construcción de ciudadanía. El objetivo ha sido verificar cómo la aplicación de dicha metodología en un contexto determinado puede promover procesos de participación ciudadana y actividades de ocio desde la perspectiva de la democracia cultural, incrementando a su vez la iniciativa social en barrios, territorios y/o espacios comunitarios
Algunes opinions consideren que tot el teatre és social; i això és així perquè sense el grup no existeix, és un acte de comunicació entre persones: actors i públic. En alguns formats de teatre social, la divisió entre públic i actors es trenca expressament per a generar rerlexió i canvi. El teatre és un recurs que ens permet articular propostes d'expressió amb llenguatges ben diversos com la dansa, la plàstica, la música, l 'expressió corporal, oral i escrita, vinculades en un projecte comú en que els participants poden trobar el millor espai per a desenvolupar-se. Es presenten algunes experiències en les que es podrien emmarcar dins el que anomenem teatre social. ; Algunas opiniones consideran que todo el teatro es social; y esto es así porque sin el grupo no existe, es un acto de comunicación entre personas: actores y público. En algunos formatos de teatro social, la división entre público y actores se rompe expresamente para generar reflexión y cambio. El teatro es un recurso que nos permite articular propuestas de expresión con lenguajes muy diversos como la danza, la plástica, la música, la expresión corporal, oral y escrita, vinculadas en un proyecto común en que los participantes pueden encontrar el mejor espacio para desarrollarse. Se presentan algun as experiencias en las que se podrían enmarcar dentro de lo que llamamos teatro social. ; Some consider that all theatre is social. Without a group theatre, an act of communication between people-actors and public- does not exist. In some social theatre formats, the division between public and actors is expressly broken down to generate reflection and change. Theatre is a resource that lets us desingn different forms of expression in very diverse languages. Dance, the plastic arts, music and corporal, oral anda written expression, forged into a single project where participants can find the best space to develop. Some experiences are presented that could be classified within what is termed social theatre.
A partir d'una recerca en antropologia històrica, J.L. Mateo Dieste, del Departament d'Antropologia Social i Cultural de la UAB, analitza el teatre colonial marroquí tot concloent que la modernitat no es pot definir unívocament com un procés de simple transmissió d'"occident" cap a la resta del món. En el Protectorat espanyol del Marroc (1912-1956), els nacionalistes marroquins van organitzar obres de teatre des de finals dels 1930es, per tal d'impulsar el reformisme i criticar el domini colonial. Aquelles obres de teatre representaven dalt de l'escenari tota una sèrie de canvis en les formes de matrimoni, la medicina o l'educació; al mateix temps, també a l'amfiteatre i en la societat marroquina de l'època tenien lloc tensions i discussions polítiques com ara l'accés de les dones al teatre com a nou espai públic. ; A partir de una investigación en antropología histórica, JL Mateo Dieste, del Departamento de Antropología Social y Cultural de la UAB, analiza el teatro colonial marroquí y concluye que la modernidad no se puede definir unívocamente como un proceso de simple transmisión de "occidente" hacia el resto del mundo. En el Protectorado español de Marruecos (1912-1956), los nacionalistas marroquíes organizaron obras de teatro desde finales de los 1930, para impulsar el reformismo y criticar el dominio colonial. Aquellas obras de teatro representaban en el escenario toda una serie de cambios en las formas de matrimonio, la medicina o la educación, al mismo tiempo, también en el anfiteatro y en la sociedad marroquí de la época tenían lugar tensiones y discusiones políticas como el acceso de las mujeres en el teatro como nuevo espacio público. ; From a research in historical anthropology, JL Mateo Dieste, from the Departament d'Antropologia Social i Cultural of the Universitat Autònoma de Barcelona, analyzes the Moroccan colonial theatre concluding that modernity can not be defined uniquely as a process of simple transmission from the "West" to the world. In the Spanish Protectorate in Morocco (1912-1956), the Moroccan nationalists organized plays from late 1930 to promote reformism and they criticized colonial rule. Those plays represented on the stage a series of changes in the forms of marriage, medicine or education; simultaneously, also at the amphitheatre and in the Moroccan society of the time tensions and political discussions were taking place, such as the access of women to the theatre as a new public space.
L'article descriu, recapitula i valora alguns aspectes i facetes de la incorporació dels educadors socials als centres escolars, un procés limitat i incomplet en algunes comunitats autònomes, i excessivament ambiciós i ràpid en d'altres. Fa especial èmfasi en: el sentit de la presència de l'Educació Social a l'escola; la descripció d'alguns espais privilegiats per intervenció dels educadors, i els elements de desacord o les situacions pendents d'aclarir que resulten del procés d'incorporació. Unes sinergies que poden representar un risc per al desenvolupament i la promoció de la professió en l'àmbit escolar. Una cooperació que contingui la capacitat tant d'integrar i afrontar les necessitats derivades dels canvis i transformacions del context social, com de planejar un projecte educatiu i de ciutadania més compromès amb una societat democràtica i participativa. ; El artículo describe, recapitula y valora algunos aspectos y facetas de la incorporación de los educadores sociales en los centros escolares, un proceso limitado e incompleto en algunas Comunidades Autónomas, y excesivamente ambicioso y rápido en otras. Hace especial hincapié en: el sentido de la presencia de la Educación Social en la escuela; la descripción de algunos espacios privilegiados por intervención de los educadores; y los elementos de desencuentro o las situaciones pendientes de aclarar que resultan del proceso de incorporación. Unas sinergias que pueden representar un riesgo para el desarrollo y la promoción de la profesión en el ámbito escolar. Una cooperación que contenga la capacidad tanto de integrar y afrontar las necesidades derivadas de los cambios y transformaciones del contexto social, como de planear un proyecto educativo y de ciudadanía más comprometido con una sociedad democrática y participativa ; The article describes, recaps and assesses some aspects of the incorporation of social educators into schools; it has been a limited and incomplete process in some autonomous regions of Spain, and too ambitious and fast in others. It, in particular, emphasizes: the im portance and sense of the presence of social education in school; some privileged spaces for the educator's intervention; and the disagreements or situations that need to be worked out as a result of the incorporation process. Those synergies can be dangerous for the development and the promotion of social education in school. Cooperation needs to be able to integrate and to face the needs resulting from the changes in the social context; but, at the same time, it needs to project a more committed education and citizenship project in democratic and participatory society.
La trilogia de memòries de Llorenç Villalonga (1897-1980) proposada per Miquel López Crespí, narrades per l'alter ego de Villalonga, Salvador Orlan, planteja preguntes sobre la motivació i el lloc d'aquesta literatura pseudomemorialística, tant en el context local de Mallorca con en l'espai testimonial de manera més general. El segon dels dos volums publicats fins ara, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (2012), fa servir escrits autobiogràfics i pseudobiogràfics de Villalonga per a presentar una narrativa en primera persona exculpatòria i a vegades malhumorada els defectes estilístics de la qual ja fan poc probable que el subjecte es pugui guanyar l'afecte del lector. Aquest assaig estudia per què Villalonga, mitjançant la seva pròpia tradició del desconcert, podria semblar lliurar-se a la reescriptura però no a l'empatia, i suggereix que posicionar-lo com a cap de turc o víctima que encara ha de fer la reparació per la seva lleialtat a la Guerra Civil és èticament problemàtic i pragmàticament fútil. Conclou que aquesta contribució a la cultura de la memòria històrica respon en la mateixa mesura al mercat que a l'exigència política o a la necessitat de recordar. ; Miquel López Crespí's proposed trilogy of novelized memoirs of Llorenç Villalonga (1897-1980), as narrated by Villalonga's own alter ego, Salvador Orlan, raises questions about the motivation for and place of such pseudo-memorialistic literature, both in the local Mallorcan context and in the testimonial space more generally. The second of two volumes so far published, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (2012), draws on previous auto- and pseudo-autobiographical writing by Villalonga to present an exculpatory and at times petulant first-person narrative whose stylistic flaws alone seem unlikely to endear the subject to the reader. This essay explores why Villalonga, through his own tradition of mystification, might seem to lend himself to re-writing but not to empathy, and suggests that positioning him as a whipping boy/victim who has still to make reparation for his Civil War allegiance is both ethically problematic and pragmatically futile. It concludes that this contribution to the culture of historical memory responds as much to the market as it does to political exigency or a need to remember. ; La trilogía de memorias de Llorenç Villalonga (1897-1980) propuesta por Miquel López Crespí, narradas por el alter ego de Villalonga, Salvador Orlan, plantea preguntas sobre la motivación y el lugar de esta literatura pseudomemorialística, tanto en el contexto local de Mallorca como en el espacio testimonial de manera más general. El segundo de los dos volúmenes publicados hasta ahora, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (2012), usa escritos autobiográficos y pseudobiográficos de Villalonga para presentar una narrativa en primera persona exculpatoria y a veces malhumorada cuyos defectos estilísticos ya hacen poco probable que el sujeto pueda ganarse el afecto del lector. Este ensayo estudia por qué Villalonga, mediante su propia tradición del desconcierto, podría parecer entregarse a la reescritura pero no a la empatía, y sugiere que posicionarlo como cabeza de turco o víctima que todavía tiene que hacer la reparación por su lealtad a la Guerra Civil es éticamente problemático y pragmáticamente fútil. Concluye que esta contribución a la cultura de la memoria histórica responde en la misma medida al mercado que a la exigencia política o a la necesidad de recordar.
Las políticas culturales se han institucionalizado sobre la idea de la cultura como sustantivo, como objeto, incluso como esencia de un grupo o colectivo. Si bien el modelo de democratización de la cultura continúa como núcleo de las políticas culturales, se vuelve evidente la caducidad de buena parte de los principios de una política centrada en el acceso a la oferta cultural. Los problemas a los que las políticas públicas se enfrentan resultan cada vez más complejos, inciertos y con más riesgos incorporados. Suponen un nuevo reto para la legitimidad de las instituciones culturales en su rol de intermediación tradicional. En este contexto, los bienes comunes (commons) emergen no sólo como concepto analítico sino como herramientas de acción política, social y legal. Los bienes comunes no son simplemente objetos o espacios, sino complejos sistemas de gestión de recursos con comunidades y normas que permiten su sostenibilidad. Este artículo plantea como hipótesis la posibilidad de que las políticas culturales reconozcan la cultura no sólo como sustantivo sino también como adjetivo (lo cultural). ¿Qué implica concebir las políticas culturales como políticas de los bienes comunes? ¿Cuáles son las diferencias principales en lo que se refiere al modelo de políticas de acceso a la cultura? ¿Puede un cambio de modelo derivar en la desresponsabilización de las políticas públicas en el ámbito de la cultura? ; Les polítiques culturals s'han institucionalitzat sobre la idea de la cultura com a substantiu, com a objecte, fins i tot com a essència d'un grup o col·lectiu. Tot i que el model de democratització de la cultura continua com a nucli de les polítiques culturals, es torna evident la caducitat de bona part dels principis d'una política centrada a l'accés a l'oferta cultural. Els problemes a què les polítiques públiques s'enfronten resulten cada vegada més complexos, incerts i amb més riscos incorporats. Suposen un nou repte per a la legitimitat de les institucions culturals en el seu rol d'intermediació tradicional. En aquest context, els béns comuns (commons) emergeixen no sols com a concepte analític sinó com a eines d'acció política, social i legal. Els béns comuns no són simplement objectes o espais sinó complexos sistemes de gestió de recursos amb comunitats i normes que permeten la seua sostenibilitat. Aquest article planteja com a hipòtesi la possibilitat que les polítiques culturals reconeguen la cultura no sols com a substantiu sinó també com a adjectiu (allò cultural). Què implica concebre les polítiques culturals com a polítiques dels béns comuns? Quines són les diferències principals en relació al model de polítiques d'accés a la cultura? Pot un canvi de model derivar en la desresponsabilització de les polítiques públiques en l'àmbit de la cultura? ; Cultural policies have been institutionalised around the idea of culture as a noun, as an object, and even as the essence of a group or collective. While the model of the democratisation of culture remains at the heart of cultural policies, the temporary nature of many of the principles of a policy focused on access to cultural activities is becoming apparent. The problems faced by public policies are increasingly complex, uncertain and involve more and more risks. They pose a new challenge to the legitimacy of cultural institutions in their traditional role of intermediation. In this context, the commons are not merely an analytical concept, but are also tools for political, social and legal action. They are not just objects or spaces, but also complex systems for resource management with communities and rules that allow their sustainability. This article considers the hypothesis of the possibility of cultural policies recognising culture not only as a noun but as an adjective (the cultural). What does conceiving of cultural policies in terms of policies of the commons entail? What are the main differences in the model of policies for access to culture? Can a change of model lead to the removal of responsibility from public policies in the field of culture?
Production of INCASI Project H2020-MSCA-RISE-2015 GA 691004 ; En el marco de nuestras investigaciones la figura del emprendedor y sus modulaciones aparecían como significante relevante en las enunciaciones de los agentes entrevistados y en el material textual-digital que circulaba por los espacios de recreación y entretenimiento examinados. Por tal motivo, el presente artículo ahonda en las las dinámicas de este particular estilo de vida a través de un análisis de las perfomances y prácticas de los dueños y trabajadores de salones infantiles y gimnasios de fitness. En función de ello, en la introducción se ofrece una contextualización espacio-temporal del escenario político y económico donde se desarrollaron los servicios que constituyeron nuestros casos de estudio. Seguidamente se presentan algunas tramas conceptuales que atribuimos al estilo emprendedor, y luego pasamos a estudiar las dinámicas culturales e históricas a través de las cuales estos emprendimientos se configuraron como espacios para cultivar el cuerpo y la alegría de un público que hemos identificado como clase media argentina. El enfoque privilegió las regularidades emergentes de la puesta en relación de ambos casos, no obstante también destaca las particularidades que constituían los órdenes simbólicos de cada dispositivo cultural. En sus semejanzas y diferencias, los casos analizados han permitido observar cómo se formaba un ejército de virtuosos emprendedores cotidianos, generalmente jóvenes, que debían tener «actitud» y emplear toda su creatividad para cultivar un estilo de vida en pos de su reproducción económica y social. Emprender «como estilo de vida» suponía tener «actitud». ; Within the framework of our research, the entrepreneur and variations on this concept emerged as a meaningful theme in agents' statements, and in the textual-digital material circulated in the recreation and entertainment spaces we surveyed. That is why this paper delves into the actions of the lifestyle through an analysis of the performances and practices of owners and workers in children's party venues, and in fitness gyms. The paper's introduction offers a spatio-temporal contextualisation of the political and economic scenario in which the services covered by our case studies were supplied. We go on to present some conceptual plots that we attribute to the entrepreneurial lifestyle and then proceed to examine the cultural and historical dynamics through which these businesses were set up as places for cultivating both bodily well-being and joyfulness - things with which part of Argentina's middle class identifies. While our approach stresses emerging patterns linking both cases, it also highlights the special factors shaping the symbolic features of each cultural facility. The similarities and differences found between the two cases revealed how a host of entrepreneurs (usually young people) is spawned. These youngsters need certain attitudes and creative skills so that they can pursue their social and financial goals. Entrepreneurship as a lifestyle presupposes certain attitudes. ; En el marc de les nostres investigacions, la figura de l'emprenedor i les modulacions d'aquesta emergien com a significant rellevant en les enunciacions dels agents entrevistats i en el material textual i digital que circula pels espais de recreació i entreteniment rellevats. Per això, aquest article aprofundeix en les operatòries d'aquest estil de vida particular per mitjà d'una anàlisi de les performances i les pràctiques dels propietaris i treballadors de sales d'entreteniment infantil i gimnasos de fitness. Així doncs, en la introducció, s'ofereix una contextualització espaciotemporal de l'escenari polític i econòmic en què es desenvolupen els serveis que van constituir els nostres casos d'estudi. A continuació, presenta algunes trames conceptuals que atribuïm a l'estil emprenedor i desenvolupa les dinàmiques culturals i històriques per mitjà de les quals aquestes emprenedories es van configurar com a espais -per al cultiu del cos i l'alegria- d'un públic identificat amb la classe mitjana argentina. L'enfocament va privilegiar les regularitats que emergien de la posada en relació d'ambdós casos; no obstant això, també destaca les particularitats que feien als ordres simbòlics de cada dispositiu cultural. En les semblances i les diferències, els casos analitzats van permetre observar com es formava un exèrcit d'emprenedors quotidians virtuosos, generalment joves, que havien de tenir actitud i fer servir tota la creativitat per a cultivar un estil de vida a l'encalç de la seua reproducció econòmica i social. Emprendre com a estil de vida comportava tenir actitud
