Suchergebnisse

La crisi financera i econòmica mundial que viu el món globalitzat des de l'estiu de 2007 planteja la qüestió de si estem davant de la fi d'un cicle o de la fi d'un model, i posa en evidència la necessitat d'un profund debat d'idees. A banda de les causes immediates de la crisi, s'observen causes profundes que són, principalment, resultat d'un període de globalització econòmica neoliberal. Si l'efecte de la crisi als països del Nord és evident i palpable, el seu impacte als països menys desenvolupats és devastador, la revisió del Consens de Monterrey, encaminada a concretar el finançament per a l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, va quedar frustrada pel naixement del G20. L'abordatge polític de la crisi posa en qüestió els lideratges mundials. Si bé el G20 va voler monopolitzar el debat, finalment les Nacions Unides, de la mà del president de l'Assemblea General, el pare d'Escoto, va poder convocar la Conferència sobre la Crisi Financera i Econòmica i els seus Efectes Sobre el Desenvolupament (juny de 2009). Malgrat que els seus resultats són molt menors, i no s'hi van acordar moltes de les recomanacions del mateix president i de la Comissió Stiglitz, les conclusions de tot plegat apunten a una imprescindible reforma del sistema i de la governança de l'economia financera mundial. El "G192", es va posar, doncs, sobre la taula un model de governança democràtica mundial per abordar un crisi global d'impacte sobre la ciutadania mundial. The financial and economic crisis that has been rocking the globalised world since the summer of 2007 raises the question of whether we are looking at the end of a cycle or the end of a model and highlights the need for a thorough debate of ideas. In addition to the immediate causes of the crisis (such as the bursting of the housing bubble and the toxicity of the financial markets), several deep-rooted causes can be found, most resulting from a period of neo-liberal economic globalisation. Whilst the crisis has had a clear and tangible impact on the countries of the North, it has been calamitous for less developed countries. The damage is compounded by the fact that the review of the Monterrey Consensus, intended to find the necessary financing to achieve the Millennium Development Goals, was thwarted by the emergence of the G20. The political hijacking of the crisis casts doubt on global leadership. Although the G20 monopolised the debate, in the end, the United Nations (UN), under the leadership of the president of the General Assembly, Father Miguel d'Escoto, managed to convene the Conference on the World Financial and Economic Crisis and Its Impact on Development (June 2009). Despite the conference's modest results and the fact that no agreement was reached on many of the recommendations made by the president or the 'Stiglitz Commission', the conclusions as a whole point towards a crucial need to reform the system and governance bodies of the global financial economy. To this end, within the context of the UN, or 'G192', a model of global democratic governance was tabled to address a global crisis with an impact on global citizens ; Postprint (published version)

La crisi financera i econòmica mundial que viu el món globalitzat des de l'estiu de 2007 planteja la qüestió de si estem davant de la fi d'un cicle o de la fi d'un model, i posa en evidència la necessitat d'un profund debat d'idees. A banda de les causes immediates de la crisi, s'observen causes profundes que són, principalment, resultat d'un període de globalització econòmica neoliberal. Si l'efecte de la crisi als països del Nord és evident i palpable, el seu impacte als països menys desenvolupats és devastador, la revisió del Consens de Monterrey, encaminada a concretar el finançament per a l'assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, va quedar frustrada pel naixement del G20. L'abordatge polític de la crisi posa en qüestió els lideratges mundials. Si bé el G20 va voler monopolitzar el debat, finalment les Nacions Unides, de la mà del president de l'Assemblea General, el pare d'Escoto, va poder convocar la Conferència sobre la Crisi Financera i Econòmica i els seus Efectes Sobre el Desenvolupament (juny de 2009). Malgrat que els seus resultats són molt menors, i no s'hi van acordar moltes de les recomanacions del mateix president i de la Comissió Stiglitz, les conclusions de tot plegat apunten a una imprescindible reforma del sistema i de la governança de l'economia financera mundial. El "G192", es va posar, doncs, sobre la taula un model de governança democràtica mundial per abordar un crisi global d'impacte sobre la ciutadania mundial. The financial and economic crisis that has been rocking the globalised world since the summer of 2007 raises the question of whether we are looking at the end of a cycle or the end of a model and highlights the need for a thorough debate of ideas. In addition to the immediate causes of the crisis (such as the bursting of the housing bubble and the toxicity of the financial markets), several deep-rooted causes can be found, most resulting from a period of neo-liberal economic globalisation. Whilst the crisis has had a clear and tangible impact on the countries of the North, it has been calamitous for less developed countries. The damage is compounded by the fact that the review of the Monterrey Consensus, intended to find the necessary financing to achieve the Millennium Development Goals, was thwarted by the emergence of the G20. The political hijacking of the crisis casts doubt on global leadership. Although the G20 monopolised the debate, in the end, the United Nations (UN), under the leadership of the president of the General Assembly, Father Miguel d'Escoto, managed to convene the Conference on the World Financial and Economic Crisis and Its Impact on Development (June 2009). Despite the conference's modest results and the fact that no agreement was reached on many of the recommendations made by the president or the 'Stiglitz Commission', the conclusions as a whole point towards a crucial need to reform the system and governance bodies of the global financial economy. To this end, within the context of the UN, or 'G192', a model of global democratic governance was tabled to address a global crisis with an impact on global citizens ; Postprint (published version)

The EU lacks a single legislation on port matters, except for provisions concerning port facilities and the operations of certain technical port services. Europe has more than 1200 ports, of which 319 are global and basic, integrated into the TransEuropean Transport Networks as a whole. Ports play an essential role in the EU trade and passenger services, as they are key nodes in global trade networks. 74% of non-EU trade takes place through ports. The European port sector is not homogeneous and is based on different organizational models. European port diversity (in term of size and type of organizational) makes it difficult to define a joint strategy. This work addresses the analysis of progress in the construction of a common port policy, as well as the different cross-conceptions of the maritime port business agents. ; La Unión Europea carece de una legislación única en materia portuaria, salvo disposiciones relativas a las instalaciones portuarias y al funcionamiento de determinados servicios técnico-náuticos. Europa cuenta con más de 1.200 puertos, de los que 319 entre globales y básicos están integrados en el conjunto de las Redes Transeuropeas de Transporte. Los puertos desempeñan un rol esencial en lo que se refiere a los intercambios comerciales de la UE y en lo que concierne al servicio de pasajeros en la medida que son nodos clave en la red comercial mundial. Así, el 74% de las mercancías extracomunitarias se envían a través de los puertos. El sector portuario europeo no es homogéneo y reposa sobre diversos modelos organizativos. La diversidad portuaria europea, con diferenciación significativa en cuanto a tamaño, tipo, organización y forma de conectarse, hace difícil definir una estrategia conjunta para afrontar los grandes retos actuales. El trabajo aborda el análisis de los avances en la construcción de una política común portuaria y al mismo tiempo se exponen las distintas concepciones cruzadas de los actores del negocio marítimo y portuario. ; A Unión Europea carece dunha lexislación única en materia portuaria, agás disposicións relativas ás instalacións portuarias e ao funcionamento de determinados servizos técnico-náuticos. Europa conta con máis de 1.200 portos, dos que 319 entre glo-bais e básicos están integrados no conxunto das Redes Transeuropeas de Transporte. Os portos desempeñan un rol esencial no tocante aos intercambios comerciais da UE e no que concirne ao servizo de pasaxeiros na medida en que son nós claves na rede comercial mundial. Así, o 74% das mercadorías extracomunitarias envíanse a través dos portos. O sector portuario eu-ropeo non é homoxéneo e repousa sobre diversos modelos organizativos. A diversidade portuaria europea, con diferencia-ción significativa en canto a tamaño, tipo, organización e forma de conectarse, fai difícil definir unha estratexia conxunta para afrontar os grandes retos actuais. O traballo aborda a análise dos avances na construción dunha política común portuaria e asemade expóñense as distintas concepcións cruzadas dos actores do negocio marítimo e portuario.