Suchergebnisse

Les dretes catalanes del 1936 no van ser immunes a la contaminació del discurs feixista europeu dels anys trenta del segle passat. En el context excepcional de la Guerra Civil espanyola, els elements polítics i inte?ectuals del món conservador català (dirigents polítics com Francesc Cambó, joves periodistes i escriptors com Ignasi Agustí, etc.) van assumir, de forma conscient i volguda, el discurs interpretatiu generat pels feixismes europeus: l'antisemitisme, la guerra dels imperialismes occidentals (l'anglosaxó i el francès), la legitimitat del renaixement alemany, etc. A la caiguda de París, el juny del 1940, els franquistes catalans havien arribat a un consens transversal inqüestionable: les democràcies eren els règims dèbils del passat; el present era per als règims valents i enèrgics; el futur seria un nou ordre europeu alliberat de les rèmores de la Il·lustració.

L'anàlisi de les línies d'acció i de les prioritats polítiques de la Generalitat de Catalunya a través de l'estudi de les seves finances ens aporta una imatge més clara del seu paper en el primer exili francès. Les dificultats per aconseguir recursos, causades per la permanent incapacitat d'arribar a un acord de finançament amb el Govern espanyol a l'exili, van fer que les polítiques de suport a les institucions, a la cultura i a l'assistència als refugiats catalans de base es despleguessin amb resultats minsos a curt termini i mediocres a mitjà termini. El suport de la Generalitat a la concentració física dels principals polítics i intel·lectuals catalans va ser prioritari i on va esmerçar els seus millors recursos, especialment a la residència de Montpeller. La dependència econòmica de la Generalitat respecte a les institucions republicanes a l'exili va afeblir la figura del president Companys, va contribuir amb força al seu aïllament i va facilitar, finalment, la dispersió dels exponents del catalanisme polític.