Search results

Too often we forget that culture is not a social fact but a concept. In this article it will be argued that cultures do not exist, in spite of their apparent pervasiveness within the social sciences and in daily life. A question will be raised as to the ideological role of the idea of culture, that is, what effects does it produce in the social construction of reality? To do that, the concept and its uses will be criticized, noting that the very concept and its use in daily life represents practices of classification and segregation. Finally, it is suggested that the concept of culture should be abandoned and that we should look forward to new ways of conceiving human diversity more suitable to a situated ethical thinking.

El artículo analiza el discurso franquista sobre la presencia de marroquíes musulmanes en el ejército nacional durante la guerra civil española, en relación con la justificación de esta participación hecha por parte del arabista Miguel Asín Palacios (1871-1944). Vincula dicha justificación, hecha durante la posguerra, con la obra académica de Asín Palacios anterior a la guerra, y sostiene que su argumentación respecto a las tropas marroquíes es inseparable de su interpretación histórica sobre los préstamos culturales entre el mundo islámico y el mundo cristiano en la Península Ibérica durante la edad media. La particular visión de Asín Palacios sobre la existencia de afinidades teológicas profundas entre el islam y el catolicismo permitió a la propaganda franquista presentar la participación de tropas musulmanes en la guerra como una cruzada compartida entre ambas religiones frente al materialismo ateo de las fuerzas republicanas.

Les dretes catalanes del 1936 no van ser immunes a la contaminació del discurs feixista europeu dels anys trenta del segle passat. En el context excepcional de la Guerra Civil espanyola, els elements polítics i inte?ectuals del món conservador català (dirigents polítics com Francesc Cambó, joves periodistes i escriptors com Ignasi Agustí, etc.) van assumir, de forma conscient i volguda, el discurs interpretatiu generat pels feixismes europeus: l'antisemitisme, la guerra dels imperialismes occidentals (l'anglosaxó i el francès), la legitimitat del renaixement alemany, etc. A la caiguda de París, el juny del 1940, els franquistes catalans havien arribat a un consens transversal inqüestionable: les democràcies eren els règims dèbils del passat; el present era per als règims valents i enèrgics; el futur seria un nou ordre europeu alliberat de les rèmores de la Il·lustració.

Since they appeared, the studies of Science, Technology & Society (STS) have been interested in education as the key to help the citizens of tomorrow to participate in the discussions dealing with the future of technoscience. In Spain, the STS subjects became part of the secondary school programs since the educational reform. Nevertheless, the analysis of the textbooks used in Catalonia shows that a deterministic vision of science & technology - both of them thought as entities with their own logic of development, independent from social reality - coexists with a neutralistic conception, which considers technoscience as a basic tool that can be used by humanity either in a correct or an incorrect way. The student has the perception that science & technology shape the social reality, but that are somehow independent from society.

L'anàlisi de les línies d'acció i de les prioritats polítiques de la Generalitat de Catalunya a través de l'estudi de les seves finances ens aporta una imatge més clara del seu paper en el primer exili francès. Les dificultats per aconseguir recursos, causades per la permanent incapacitat d'arribar a un acord de finançament amb el Govern espanyol a l'exili, van fer que les polítiques de suport a les institucions, a la cultura i a l'assistència als refugiats catalans de base es despleguessin amb resultats minsos a curt termini i mediocres a mitjà termini. El suport de la Generalitat a la concentració física dels principals polítics i intel·lectuals catalans va ser prioritari i on va esmerçar els seus millors recursos, especialment a la residència de Montpeller. La dependència econòmica de la Generalitat respecte a les institucions republicanes a l'exili va afeblir la figura del president Companys, va contribuir amb força al seu aïllament i va facilitar, finalment, la dispersió dels exponents del catalanisme polític.