Search results

This paper was presented at the European Population Conference 2006. Liverpool, UK, 21-24 June 2006. European Association for Population Studies (EAPS). ; This paper aims to estimate and examine the common sociodemographic characteristics of long-term absent residents in Catalonia, a subgroup of the population whose individuals live away from the municipality where they are officially registered as residents. The inclusion of long-term absent residents in both the census of population and the local population registers represents a handicap to distribute central government support to municipalities and to deliver a wide range of public services. This paper describes a methodology to estimate this subgroup of the population by municipalities using the 2001 Census as the main source. In order to describe the common sociodemographic and socioeconomic characteristics of long-term absent residents in Catalonia, a logistic regression has been implemented with the following predictor variables: age, sex, educational attainment, socioeconomic activity, type of tenancy, household surface and number of household members. For this analysis, a 20 per cent microdata sample with information collected about each person and housing unit from the 2001 Census will be used. ; L'objectiu d'aquest text es estimar i examinar les característiques sociodemogràfiques comunes dels residents absents de llarga durada a Catalunya, un subgrup de la població els quals viuen lluny del municipi on estan oficialment registrats com a residents. La inclusió de residents absents de llarga durada tan en els cens de població com en el padró municipal de població, representa un inconvenient per la distribució del suport del govern als municipis i per la gestió d'una amplia gamma de serveis públics En el text, es descriu la metodologia per estimar aquest subgrup de la població per municipis, utilitzant el cens de 2001 com a font principal. Per descriure les característiques sociodemogràfiques i socioeconòmiques dels residents absents de llarga durada a Catalunya, s'ha utilitzat el mètode de regressió logística amb les següents variables: edat, sexe, nivell d'estudis, activitat socioeconòmica, tipus de propietat, superfície de l'habitatge i nombre de persones de la llar. Per aquest anàlisis, s'ha utilitzat una mostra del 20 % de les microdades procedents del Cens de persones i habitatges del 2001. ; El objetivo de este texto es estimar y examinar las características sociodemográficas comunes de los residentes ausentes de larga duración en Cataluña, un subgrupo de población los cuales viven lejos de los municipios dónde están oficialmente registrados como residentes. La inclusión de residentes ausentes de larga duración tanto en el censo de población como en el padrón municipal de población, representa un inconveniente para la distribución de las ayudas del gobierno a los municipios y también para la gestión de una amplía gama de servicios públicos. En el texto se describe la metodología para estimar este subgrupo de población para municipios, utilizando el censo de 2001 como fuente principal. Para la descripción de las características sociodemográficas i socioeconómicas de los residentes ausentes de larga duración en Cataluña, se ha utilizado el método de regresión logística con las siguientes variables: edad, sexo, nivel educativo, actividad socioeconómica, tipo de propiedad, superficie de la vivienda y número de personas del hogar. Para este análisis, se ha utilizado una muestra del 20% de los microdatos procedentes del Censo de personas y viviendas de 2001.

Les dades publicades per l'Institut Nacional d'Estadística (INE) mostren que, des de 2011, hi ha una forta estabilitat en la xifra de divorcis -situada al voltant dels 100 mil anuals, en la meitat dels quals hi ha fills/es menors d'edat-, mentre que es dóna un notable increment de la custòdia compartida, en detriment del paradigma anterior de custòdia exclusiva de la mare amb un règim de visites pel pare. Entre 2011 i 2016, la custòdia compartida ha passat del 12% al 28% dels divorcis amb fills/es menors. Aquest creixement, liderat per les comunitats autònomes que tenen una legislació favorable, reflecteix canvis socials de més llarg abast relacionats amb la igualtat de gènere dins i fora de la llar. L'anàlisi de les sèries de l'INE, sumat a la inèdita explotació de totes les sentències de divorci i ruptures de parelles de fet dels jutjats de família de la ciutat de Barcelona de l'any 2014 -5.894 sentències-, mostren que la custòdia compartida pactada significa, si més no sobre el paper, equitat entre el pare i la mare, tant pel que fa a la residència alternada dels infants com a la participació en les seves despeses. Vist això, ens podem preguntar si seria útil atorgar per defecte la custòdia compartida dels fills després de la separació dels progenitors. La resposta no pot ser més clara: No. La custòdia compartida hauria de provenir d'un pacte que reflectís una pràctica anterior de coparentalitat en equitat, que a dia d'avui encara no és pas majoritària. ; Los datos publicados por el Instituto Nacional de Estadística (INE) indican que desde 2011 ha habido una gran estabilidad en la cifra de divorcios: en torno a los 100 mil anuales, la mitad de los cuales con hijos/as menores de edad. Sin embargo, en el mismo período se ha producido un notable incremento de la custodia compartida en detrimento del paradigma anterior de custodia exclusiva de la madre con un régimen de visitas para el padre. Así, entre 2011 y 2016, la custodia compartida ha pasado del 12% al 28% de los divorcios con hijos/as menores. Este crecimiento, liderado por las comunidades autónomas que tienen una legislación favorable al respecto, refleja cambios sociales de mayor alcance relacionados con la igualdad de género dentro y fuera del hogar. El análisis de las series del INE, sumado a un estudio inédito de todas las sentencias de divorcio y también de las rupturas de parejas de hecho no incluidas en las estadísticas del INE de los juzgados de familia de la ciudad de Barcelona del año 2014 -5.894 sentencias-, ilustran que la custodia compartida pactada significa, al menos sobre el papel, equidad entre el padre y la madre, tanto en el cuidado de los niños/as (residencia alternada) como en la participación en sus gastos. A partir de estos resultados, cabe preguntarse si sería adecuado tras la separación de los progenitores otorgar por defecto la custodia compartida de los hijos/as. La respuesta no puede ser más clara: No. La custodia compartida debería ser la secuencia lógica de un pacto que reflejara una práctica anterior a la ruptura de coparentalidad en equidad, la cual a día de hoy todavía no es mayoritaria. ; Data published by the National Statistics Institute (INE in the Spanish acronym) show that, since 2011, the figures for divorces are remarkably stable at around 100,000 every year with half of them involving offspring who are still minors. However, there has been a notable spike in shared custody to the detriment of the earlier paradigm of the mother having exclusive custody and the father visitation rights. Between 2011 and 2016 the figure for joint custody rose from 12% to 28% of divorces where minors are involved. This increase, led by the autonomous regions of Spain with favourable legislation, reflects social changes of a broader scope embracing gender equality within and outside the home. Analysis of the INE series, in addition to work on all 5,894 never-previously-explored divorce and separation (for de facto couples) settlements from the family courts of the city of Barcelona, shows that shared custody means, at least on paper, equity between father and mother, both with regard to alternating residence of the children and also sharing child-related costs. Given this situation, one might ask whether it might be a good idea to grant joint custody by default after the parents have separated. The answer is a resounding no. Joint custody should be the result of an agreement that reflects prior co-parenting practice in equality, and this is far from being a majority situation nowadays.